El Nadal

El Nadal és una època de l’any plena de contradiccions. Celebrem una festa d’origen cristià, que crec que ha arrelat en la societat perque implica, entre d’altres coses, trobar-se amb la família i els amics. És inherent a l’ésser humà el voler compartir el nostre temps amb altres persones. Tot i que a vegades ens agradi estar sols, som animals que vivim en societat i per tant, necessitem relacionar-nos. En canvi, el model de vida que portem ens empeny cap a un individualisme cada vegada més exagerat. El model de consum que es potencia i que aquest Nadal ens atacarà dia i nit, per mar i terra, ens farà consumir d’una manera gens conscient. I crec que la millor manera de fer front a aquest consumisme desmesurat és ser conscient de què es compra. Necessitem reproductors de MP3 de 40 giges? Cal anar amb els auriculars pel carrer? Cal desconnectar tant de la realitat? Cal tenir la consola d’última generació? Cal estar a casa enganxat a la tele tot el dia? Crec que durant el Nadal l’objectiu principal hauria de ser intentar trobar-se amb aquelles persones que durant l’any no veus gaire pels motius que sigui i que et ve de gust veure-les. Després els regals s’han de fer perque ve de gust i no perque toca. I quan anem a comprar ho hem de tenir en compte. Cal consumir, però d’una manera responsable i conscient. Us recomano la revista "Opcions". Podeu consultar-la a http://cric.pangea.org/com.html Bones festes a totes i a tots

La mort de Pinochet

Ahir al vespre, al Teatre Auditori de Sant Cugat i enmig d’un recital d’en Lluís Llach, el cantautor de Verges ens va anunciar la mort d’Augusto Pinochet. Ovació generalitzada a la sala. No sé si és correcte desitjar la mort d’algú, però la mort d’un dictador com Pinochet pot ser un alliberament per a tots aquells que han patit el seu règim. Entenc i comparteixo les manifestacions d’alegria. Ara bé, el que m’interessa a mi es saber que passa amb els processos judicials que te oberts. Es pot jutjar un mort? Jo crec que si, perquè en el fons, el que s’està jutjant són els seus actes i que aquests siguin condemnats, ha de ser una victòria per a les víctimes i un avis importantíssim per als dictadors i militars colpistes que encara campen lliurement pel món sencer. Han de saber que els seus actes són il·legals i que poden acabar a la garjola. Crec que una forta condemna a la dictadura de Pinochet seria exemplar. Això realment reforçaria les democràcies al món i no pas invasions com les de l’Iraq. Pinochet no ha entrat a la presó però s’ha passat els darrers anys de la seva vida perseguit per la justícia. Li ha faltat vida per a entrar a la presó, però espero que abans de morir s’hagi sentit perseguit i culpable dels actes que va realitzar. I desitjo que això hagi espantat a tots aquells militars i dictadors que han de passar, tard o d’hora, pel mateix que ha passat ell. Que tremolin!

El llibre i el disc del mes (Desembre)

Aquest mes de Novembre he llegit un llibre de l’Arcadi Oliveres, titulat “Un altre món”. En la seva línia general de denunciar les actuals relacions Nord Sud, en aquest llibre, a més a més de denunciar, fa propostes d’actuació des del món local i sobretot des del món personal. Com amb l’actitud personal del dia a dia puc ajudar a millorar les relacions Nord Sud i puc fer denúncia alhora. Per als que estem una mica acostumats a llegir temes de geopolitica, el text de l’Arcadi és bàsic, no ens dirà res de nou, però està tant senzillament escrit que és un molt bon llibre per a introduir-se en el complex món de les relacions entre el Nord i el Sud. I es llegeix amb una tarda. Si voleu regalar llibres aquest Nadal, enmig de tota la voràgine consumista, aquest serà una bona elecció. Pel que fa al CD, aquest mes té un clar protagonista. L’Andrés Calamaro ha publicat un nou disc titulat El Palacio de las Flores. És un disc que costa, no entra fàcil, no té cançons Dylanianes com ens tenia acostumats a l’estil de Paloma.... Calamaro està content i això és nota en les lletres. Un cop superat el xoc de les primeres sentides, d’assumir el canvi fet per l’argentí, es comencen a descobrir cançons potents, com la que dona títol al disc. En definitiva, un disc nou del Calamaro per a un nou Calamaro. Sempre a contracorrent, com el salmó! (www.calamaro.com)

L'urbanisme fraudulent

Últimament hem sentit a parlar molt dels grans fraus urbanístics que tenen lloc a Andalusia, Múrcia o al País Valencià. I a Catalunya, no passa res? Jo no sé si és legal o il·legal el que s’està fent en certs municipis de Catalunya, però si crec que és del tot insostenible i fins i tot “immoral”. Municipis de 1.000 habitants estant aprovant plans parcials que impliquen la construcció d’una superfície igual o superior a la del poble consolidat i que provocarà que de la nit al dia, aquests municipis doblin o tripliquin la població. I si no la doblen es convertiran en pobles fantasmes, amb un munt de pisos buits però plens d’especuladors. Això és el que passa a Catalunya i a tot arreu. Es construeix per especular, per invertir uns diners que donen més al mercat immobiliari que al banc. Creuant dades de l’institut d’estadística de Catalunya i del col·legi d’Arquitectes, es veu com es construeixen més cases que habitants guanya Catalunya cada any (creixement natural). Per a qui són els habitatges sobrants? Com es que a Espanya es construeix més habitatge nou que a Alemanya i Anglaterra juntes? I de nou l’AVE. Quin paper juga? Ajuda a especular, afegint un valor afegit als habitatges que no és real. A Perafort estem fent un estudi de mobilitat per un Pla Parcial que desenvolupa dos sectors, construint un total de 1.270 vivendes. A pocs metres està l’estació de l’AVE de Tarragona, que increïblement està situada a 10 quilòmetres de Tarragona, perdent-se així tota l’eficiència del tren, que teòricament hauria d’anar de centre a centre de les ciutats. Aquests 2.600 habitants que aniran a viure a Perafort, seran ciutadans de Barcelona que seguiran treballant a Barcelona i vivint a Perafort? Pagaran mensualment gairebé 900€ de tren per anar a treballar a Barcelona, i a més a més pagaran una hipoteca a Perafort? Jo crec que enlloc de demanar un AVE, aquests nous habitants de Perafort demanaran un servei de bus que els connecti amb Tarragona. I llavors perquè han fet l’estació de l’AVE a Perafort? Per a revaloritzar uns terrenys i poder construir, com a mínim, 1.200 habitatges. I després, ja veurem qui utilitza l’AVE. Per cert, aneu al Ministerio de Fomento i demaneu els estudis de demanda per als traçats de l’AVE de qualsevol punt d’Espanya.... no se n’ha fet ni un! Com podeu veure, Catalunya no és un Oasis. Jo no sé si hi ha corrupció o no, però l’ordenació territorial que s’està fent és insostenible!

On aparcar la bicicleta

Aquest any a la feina hem fet un estudi per a implantar 2.000 places d’estacionament per a bicicletes als diferents districtes de Barcelona. I pel que hem vist fent un inventari de manteniment dels carrils bici existents, hem fet curt. A Barcelona cada dia més gent es desplaça amb bicicleta i la demanda de llocs per aparcar augmenta. La foto tant sols vol denunciar la falta d’estacionament per a bicicletes i mostrar l’enginy i capacitat de superació dels milers de ciclistes urbans que cada dia desafien la llei del vehicle privat i circulen per Barcelona sense por, aparcant allà on puguin. Per canviar el paradigma de la mobilitat actual, per abandonar el cotxe i recuperar l’espai urbà per a un ús més social, és necessari que hi hagi personatges que davant de les adversitats segueixin utilitzant la bicicleta.

Ànims a tots a aquells que us moveu en bici per Barcelona!

(La foto l'ha fet l'Isra. Gràcies)

La lluita pel cim més alt

Avui he llegit un article on es posa en dubte que l’Aconcagua sigui el cim més alt d’Amèrica. Fins ara, l’Aconcagua, situat a la frontera entre Argentina i Xile es considerava el cim més alt dels Andes, amb una alçada de 6.960 metres. La revista Xilena Andes Magazine International, proposa el cim de los Ojos del Salado com el més alt del continent, amb 7084 metres. Ja tornem a tenir damunt de la taula una discussió sobre les alçades de les muntanyes. Tant sols és busca la més alta. Al Pirineu es busquen els cims que superin els 3.000 metres i als Andes els hi faltava un 7.000. Les muntanyes de més de 7.000 metres es trobaven tant sols a l’Himalaya i als Andes hi podies anar a fer cims de 5.000 i 6.000 metres, però no podies arribar a la barrera dels 7.000. De confirmar-se la notícia, seria un reclam turístic sense precedents. Crec que en la recerca de cims més alts, mesurant de nou els cims que ja han estat mesurats, més que perseguir un esperit científic, es persegueix un benefici econòmic. I en aquests cas, als Andes, aquest propòsit econòmic és flagrant. Avui en dia, a l’Aconcagua hi van cada any centenars d’expedicions. Moltes per gaudir del paisatge i moltes més atretes per un cim que fins ara era el més alt d’Amèrica. Per accedir a l’Aconcagua havies d’anar a Argentina i d’allà a la ciutat de Mendoza. Mendoza, per tant, viu del turisme de muntanya, un turisme que cada vegada atreu més visitants, més diners, més recursos, més llocs de treball. La ciutat de Mendoza és molt coneguda en el món de l’Alpinisme i ja està estretament lligada a l’Aconcagua. Algú coneix la ciutat de Copiapó? És la ciutat des d’on s’accedeix al cim de Los Ojos del Salado. I sabeu on es troba? A Xile. Que voldria dir que Los Ojos del Salado fossin més alts que l’Aconcagua? Que la ciutat de Copiapó patiria – gaudiria d’un boom turístic sense precedents i que Mendoza patiria un retrocés important. Per tant, crec que el fons de la qüestió no es saber quina muntanya és més alta (estem parlant de diferències de menys de 100 metres) sinó de com poder potenciar turísticament una ciutat o regió. Si la teva regió o ciutat té el cim més alt d’Amèrica, t’assegures uns ingressos per turisme elevats, i en països com Argentina i Xile i sobretot en regions andines, això és bàsic per tirar endavant. Ja tenim de nou una nova disputa entre Xile i Argentina. Quin dels dos països té el cim més alt del continent?

Passades les eleccions autonòmiques... les municipals!

Passades les eleccions autonòmiques, s’acosten ja les municipals del Maig o Juny del 2007. Si, ja sé que queden encara sis o set mesos per a aquestes eleccions, però la maquinària, lentament, ja s’està posant en moviment. Aquesta setmana he tingut dos reunions amb regidors d’urbanisme de dos ciutats catalanes. En les dos reunions m’han dit que les propostes presentades no s’executaran abans de les eleccions del Maig del 2007. Què vol dir això, que en sis mesos no faran res? O que durant aquests sis mesos només faran actuacions de cara a la galeria? Si mirem una legislatura sencera de quatre anys, veiem que tal i com funcionen els ajuntaments, tant sols tenen tres anys per a fer coses. Els sis primers mesos els regidors es situen i coneixen els tècnics. Els sis últims ja pensen en les eleccions i la maquinària s’atura. Aquesta setmana he descobert, doncs, que les legislatures són de 3 anys i que ens agradi o no, ja estem de nou en campanya. Està clar que cada dia s’aprèn alguna cosa.

El llibre i el disc del mes (Novembre)

Aquest mes de Novembre vull recomanar el llibre d’un escriptor peruà, l’Alfredo Bryce Echenique. M’he llegit La vida exagerada de Martin Romaña, i he rigut com feia temps que no ho feia amb un llibre. La història narra l’experiència d’un jove llicenciat peruà de bona família, que decideix trencar amb la vida que porta i emigrar a Paris, per intentar ser escriptor. L’acompanya la seva núvia, es casen i arriba el maig del 68. Ella es torna revolucionària i ell es fa revolucionari per ella, però el seu origen burgès li dificulta les coses. Narrat d’una manera esplèndida, les aventures del protagonista són exagerades, les vivències del maig del 68 surrealistes i la pinya que fan els immigrants a Paris un clam a l’amistat lluny de casa.

Pel que fa al disc del mes aquesta vegada em quedo amb el Feliu Ventura, que a tret disc nou després de dos anys de gira amb el Lluís Llach. Enregistrar el quart disc, Alfabets de futur, era una tasca difícil. Era el primer que feia després de la gira amb el Lluís Llach i era el primer que feia sent ja un artista reconegut. I ha tret una bona nota. El cantautor de Xàtiva s’ha fet acompanyar de bons músics, té uns arranjaments ben treballats i sobretot, unes lletres molt decents. (www.feliuventura.com) Aquesta vegada vull recomanar un segon CD que han enregistrat uns amics de Sant Cugat. Els Skamarlans han gravat un CD, i els hi ha quedat molt bé. Enhorabona! (www.skamarlans.com)

Bolets

Aquest cap de setmana hem marxat una colla d'amics i amigues a collir rovellons i fredolics a Ports de Beseit.

Amb els amics tenim dos jornades gastronòmiques al llarg de l'any. La primera és al Febrer - Març i consiteix en fer una bona calçotada amb carn a la brasa i un bon vi de l'avi, per fer passar el fred, que a Ports en fa i molt. La segona jornada és a la tardor, i consisteix en buscar amb el mínim temps possible el màxim nombre de rovellons i fredolics possibles. I evidentment, ho tornem a acompanyar de carn a la brasa, els bolets a la cassola, en truita o en sopa i el vi de l'avi.

Així que avui i amb aquest escric, faig un homenatge a les jornades gastronòmiques que fem a Ports i a tot allò que les fa especials: els bolets, els calçots, els amics i amigues, el bon vi, la mistela, el rom, la carn a la brasa, el romesco, les demés herbes i fermentats, el silenci pel matí, el caliu de la llar de foc...

La comdemna a mort a Sadam Hussein

Aquest diumenge m’he assabentat que el tribunal que està jutjant a Sadam Hussein, l’ha condemnat a morir a la forca. No entraré a jutjar al dictador Sadam. Crec que és prou sabut i comprovat que ha estat un sanguinari que ha fet destrosses irreparables al poble iraquià. Tampoc vull entrar a parlar del paper del govern d’Estats Units, que quan ha volgut ha estat amic de Hussein i quan li ha convingut l’ha atacat sense pietat.

No crec que cap jutge pugui condemnar a morir a una persona. I aquí, els Estats Units s’han rentat les mans. Al Sadam Hussein l’haguessin pogut jutjar ells. Haguessin pogut agafar a Sadam i portar-lo a Guantánamo, com han fet amb tots els altres presos d’Iraq i Afganistan. I un cop a Guantánamo, l’haguessin pogut acusar, jutjar i condemnar. Però ells, l’haguessin condemnat a mort? S’haguessin atrevit? Ells, apliquen la pena de mort, però la pressió internacional hagués estat tant potent que potser no s’haguessin atrevit a condemnar-lo a mort. En canvi, han creat una falsa democràcia a l'Iraq i com a símbol, han creat un tribunal i per començar li han encarregat que jutgi al ex-president, un sanguinari dictador. Què farà aquest pobre tribunal? Condemnar-lo a mort i obrir una profunda crisis entre Sunites i Chiites. Uns de festa, els altres enfadats i els EUA dient que aquesta sentència és una fita en la democràcia instaurada a l’Iraq. Doncs comencem bé!

Les eleccions de l'u de Novembre

Escrivint encara una mica en calent, m’agradaria comentar un parell de coses remarcables de les eleccions celebrades ahir. Primer que res denunciar la baixa participació. Tots els partits polítics han fet ben poc per potenciar la participació i ha calat la sensació de “és igual qui governi, tots fan el mateix”. Ara per ara les eleccions són un dels pocs mecanismes que tenim per participar de la democràcia. No hauria de ser l’únic, però ara per ara és el que tenim i s’ha de revalorar, des de la societat civil i sobretot des dels partits polítics. No pot ser que en unes eleccions voti poc més de la meitat de la població amb dret a fer-ho. És un fracàs, que pot arribar a no legitimar el govern que es forma. En segon lloc i per encarar els possibles pactes de govern, crec que la sociovergència, de la qual se n’està parlant molt avui, des de Catalunya no s’entendria. Els convergents l’entendrien perquè tindrien de nou la presidència de la Generalitat, però i els socialistes? Què hi guanyen? A Catalunya res. A Catalunya tant sols hi perden i s’asseguren que d’aquí a quatre anys s’enfonsen, provocant un alça d’ICV espectacular. I a Espanya? La sociovergència només li va be a Zapatero. El PSC vota a CIU al Parlament de Catalunya i CIU vota al PSOE al Parlament de Madrid. Això representaria la mort política del PSC. Pel que fa al pacte CIU – ERC, crec que ni uns ni els altres estan interessats en portar-lo a terme. CIU vol poder a Madrid i la sociovergència li dona. ERC només li portaria aïllament a Madrid. Per a ERC, pactar amb CIU significaria tirar per la borda tot l’argument que han mantingut aquests darrers anys i tornar a fer president un convergent, tant sols tres anys després d’evitar-ho. Les bases, que es van definir d’esquerres, no ho entendrien. I el triparti? És possible, però amb un PSC debilitat, una ERC tocada però mantenint el tipus i una ICV eufòrica, caldran mil i una reunions per a buscar l’equilibri a l’hora de repartir poder. Ens esperen jornades de política interessants, reunions, pactes, firmes, declaracions.... tant sols espero i desitjo, que a més a més d’avaluar el preu polític d’un pacte per al futur de cada un dels partits implicats, el pacte de govern resultant aporti coses bones per a Catalunya.

Demà reflexionem

Demà és la jornada de reflexió. Ja s’ha acabat la campanya electoral i demà toca pensar que cal votar el dia de Tots Sants. Crec que per primera vegada cal pensar en quines poden ser les possibles aliances més que en quin partit votar. Tot i que els caps de llista de CIU, PSC, ERC i PP han dit que volen governar sols, les aliances post electorals seran les que definitivament faran que el parlament de Catalunya esculli president. I tal i com estan les coses, a mi em surten 4 possibilitats. Tripartit: Si el tripartit suma, és una possibilitat més que raonable. Encarar una nova legislatura sense la llosa d’haver d’aprovar un estatut pot ser tot un al·licient.

Sociovergencia: és el pacte que li agradaria a Zapatero, però tinc seriosos dubtes de que bona part del PSC hi estigui d’acord. La independència del PSC sobre el PSOE desapareixeria i bona part de l’electorat català tampoc ho entendria.

CIU i ERC: si suma seria una altre possibilitat, però tal i com han anat les coses els tres darrers anys, no ho veig factible. Si ERC s’ha definit d’esquerres i ha carregat durament contra els 20 anys de govern de CIU, no s’entendria que al cap de tres anys tornessin a fer president un convergent.

CIU en minoria: CIU coma força amb més diputats, podria governar amb minoria amb l’ajut puntual d’ERC, del PSC o fins i tot del PP. Seria un govern poc estable i crec que pot ser una possibilitat sempre hi quan el tripartit no sumi o no es posin d’acord per a tancar un pacte de govern

Així estan les coses. Tindrem de President de la Generalitat a en Mas o a en Montilla, això segur. Però el més important aquesta vegada es saber qui farà president a un d’aquests dos personatges. Quina combinació voleu?

Encara hi ha Pirineus per descobrir?

Fa uns mesos que un parell d’excursionistes han publicat la troballa del que ells consideren un nou tres mil del Pirineu. Serà, possiblement, el tresmil 213 de la serralada. Aquesta troballa ens pot fer pensar ràpidament que encara queda Pirineu per descobrir, valls inhòspites per explorar, neus perpètues per trepitjar i cims verges per assolir. Doncs no. Personalment crec que el Pirineu està tant trillat, tant caminat, tant explorat, tant fotografiat, que ara, li comencem a donar importància a petits turons i cims rocosos que abans, camí dels grans cims, passaven desapercebuts. Han estat allà sempre i sempre han estat vistos, el que passa es que ara creix la necessitat de buscar racons solitaris. Qualsevol cap de setmana a l’Aneto et pots trobar, fàcilment, amb una trentena d’excursionistes. Quan un, cansat de buscar la solitud al Pirineu i veure’s sempre acompanyat de multituds, comença a fixar-se en aquells turons i cims que sempre han estat allí però que, fins que els grans cims no han estat plens, no ha mirat, intenta donar-los una alçada i un nom. I si per casualitats geomètriques, aquests turons sobrepassen els 3.000 metres d’altitud, es converteixen en objectiu de milers d’excursionistes que col·leccionen cims. http://www.lamuntanya.com/recerca/torre-cordier.htm (Gràcies Víctor)

El despropòsit de RENFE

Després d’estar-me ahir a la nit tres hores a l’estació de Sants de Barcelona esperant a que l’Euromed de les 20.30 sortís cap a València, m’he decidit a posar per escrit el que considero una molt mala planificació i pitjor gestió del ferrocarril a l’estat espanyol. Intentaré amb pocs números explicar quines són les prioritats de RENFE i quines les necessitats dels usuaris, per demostrar que la gestió que s’està fent no va encaminada a cobrir les necessitats reals dels usuaris. Amb dades del 2004, els trens de Rodalies de l’estat espanyol transportaven al cap de l’any un total de 440 milions de passatgers, els trens Regionals 26 milions, els trens de llarg recorregut (Grandes Línias RENFE) 12,5 milions i l’Alta Velocitat 6,2 Milions. El 90% dels viatgers que utilitzen la RENFE són usuaris de Rodalies. Amb els pressupostos del 2006 a la mà, veiem com Rodalies s’endú 251 milions d’euros mentre que l’Alta Velocitat se’n endú 470. Per què aquesta distribució dels pressupostos tant desigual? Des del Govern central s’està potenciant la construcció de l’Alta Velocitat, un tren que aquí, està concebut com un tren interprovincial. Tindrem uns trens d’Alta Velocitat que tindran parada a totes les capitals de província i que per tant tindran una velocitat mitjana baixa. Per aconseguir unir les capitals de província amb condicions ja tenim els Euromed o els Altaria, amb rendiments més que satisfactoris i amb un cost d’implantació molt menor (aprofiten les vies convencionals). En canvi el Govern destina unes quantitats escandaloses de milions d’euros en construir un AVE que serà un tren interprovincial, quan hauria de ser un tren que connectes les principals capitals de les regions europees. Així que tenim una planificació de l’AVE cara, mal plantejada i que provoca que la major part del pressupost ferroviari espanyol es destini a una infraestructura que no ens serà útil a la gran majoria. Conseqüència d’aquesta planificació es que Rodalies RENFE, utilitzat pel 90% dels usuaris RENFE, es queda amb un pressupost menor que el destinat a l’Alta Velocitat. Això provoca retards, avaries, no es modernitzen els trens... Els pressupostos per a l’any 2007 intenten esmenar una mica aquesta problemàtica, però encara la partida per a l’Alta Velocitat es major que la destinada a Rodalies (547 milions d’euros per a l’AVE i 457 per al Rodalies). Encara ens preguntem per què els Rodalies no funcionen? I de rebot els trens que usen la mateixa via, Talgos, Arcos, Euromed?

El Nobel de la Pau es mereix el Nobel d'Economia

Estic molt content de que al senyor Muhammad Yunus li hagin donat un premi Nobel. Ara bé, crec que s’han equivocat de categoria. Li han donat el de la Pau i es mereixia el d’Economia. Aquest personatge ha creat el Banc Grameen, creant més de 20.000 llocs de treball i especialitzant-se en donar microcredits a les persones més necessitades, sobretot a dones, doncs està demostrat que són més responsables amb els diners que reben. Es a dir, un home crea un banc, crear 20.000 llocs de treball, amb els beneficis dels microcrèdits (a interessos molt baixos) crea un munt d’empreses paral·leles, però com tot aquest negoci està fet amb els pobres i amb l’objectiu d’ajudar als pobres, li donen el premi Nobel de la Pau. Per què? Al senyor Phelps, un economista teòric que s’ha fet famós per utilitzar la paraula “expectativa”, va i li donen el Nobel d’Economia. Doncs bé, jo crec que ens hem de deixar estar de tantes expectatives (que al cap i a la fi són només supòsits teòrics) i apostar més pels fets reals. Per què sempre el Nobel d’economia va dirigit a algun macroeconomista que fa teories de despatx? Han deixat escapar una molt bona oportunitat per donar un Nobel d’Economia a un home pràctic, que ha fet negoci ajudant als pobres, donant esperança a milers d’homes, dones i col·lectius amb poques possibilitats de demanar un crèdit a un banc convencional. Li han donat el premi de la Pau a un home que en el fons, ha fet un gran negoci amb els pobres. Però un negoci digne, ètic i rentable a la vegada. No es mereix més el Nobel d’economia per demostrar que els milions de pobres que hi ha al món tenen un potencial impressionant per sortir endavant si se’ls dona les oportunitats necessàries, i que donar aquestes oportunitats és una tasca econòmicament rendible?

Manu Chao a Terrassa

Ahir a la nit, vaig anar a la Factoria de Terrassa a veure un concert d’Atomik Pardalets, el nom que utilitza Manu Chao per fer concerts en llocs petits. El Manu Chao que ens trobem dalt de l’escenari és el noi que vivia als suburbis de París i que va fundar Mano Negra. Energia per un tub, punk a dojo i dos hores de concert sense parar de saltar i ballar. Acompanyat per ex membres de Mano Negra com Garbanzito i per un guitarrista brutal, els sis músics que es troben dalt de l’escenari mostren una sintonia brutal, que s’encomana ràpidament al públic. Des d’aquí m’agradaria felicitar al Manu Chao i a Radio Bemba per saber combinar l’èxit amb actuacions en recintes petits a 10€ l’entrada. Poder veure un grup com Radio Bemba en un recinte de menys de 200 persones, quan han fet concerts davant de 50.000 persones, és d’agrair. I això només ho pot fer un grup que gaudeixi del directe de debò, sentint el públic gairebé dalt del escenari i sabent renunciar a un munt de diners per sentir el caliu del públic. Omplir un Sant Jordi o una plaça Catalunya dóna molts més diners, però segur que no s’arriba a la mateixa sintonia i comunicació que vam tenir ahir a Terrassa. Veure a Manu Chao (Radio Bemba, Mano Negra o Atomik Pardalets) en un espai petit és un regal, que veient els temps que corren, succeeix en comptagotes. Qui s’atreveix a fer alguna cosa semblant?

Proposta d'acció directa a favor d'un habitatge digne

Marcant les diferències, m’agradaria explicar com des de l’administració pública es potencia, per exemple, el vehicle privat i no pas l’accés a un habitatge digne. Un cotxe és un bé de propietat privada, que ocupa un espai. Quan circules amb aquest vehicle ocupes un espai que està compartit per altres vehicles i altres mitjans de transport, però quan l’estaciones a la via pública, estàs fent un ús exclusiu d’un espai públic, impedint que aquest espai pugui ser utilitzat per qualsevol altre persona o activitat. Què ha fet l’administració? Per a potenciar l’ús del vehicle privat ha deixat estacionar aquest bé individual en un espai públic. Regala un espai públic de 10 metres quadrats per a un ús individual i privat. La implantació de la zona blava (o verda), simplement legalitza i legitima aquesta decisió. I en certa manera és millor que l’estacionament lliure, doncs l’administració recapta uns diners que en principi han de revertir en la col·lectivitat (la societat). Aleshores jo em pregunto: Si pagant com a màxim 2,25 euros l’hora (recordem que en algunes zones existeix estacionament lliure) tinc dret a 10 metres quadrats d’espai públic per a un ús privat, perquè no puc plantar una tenda de campanya a la zona blava? Per què es potencia l’ús de l’espai públic a favor del vehicle privat i no per a altres usos, també privats? Proposo una acció directa per reclamar que es potencií l’accés a un habitatge digne de la mateixa manera que es potencia l’ús del vehicle privat. Acampem tots durant una nit a les zones blaves i verdes. La carta de civisme de Barcelona prohibeix acampar a la via pública, però si que permet deixar-hi el vehicle privat. Per què és permet un ús privat i l’altre no? Per què es potencia el vehicle privat i no altres usos que facilitin l’accés a l’habitatge?

El llibre i el disc del mes

Com vaig a treballar amb els FGC i cada quinze dies viatjo a València per motius d’amor, tinc temps per dedicar-me a la lectura i a escoltar música, així que intentaré comentar-vos en quatre línies l’últim llibre que m’he llegit i l’última adquisició musical. El llibre que inaugura aquesta secció és un clam a l’amistat en temps difícils. És La Pesta, d’Albert Camus (1947). És un llibre angoixant, on tota una ciutat (Oran, Argèlia) es veu aïllada degut a la pesta. La història està narrada en primera persona pel metge municipal, testimoni de l’agonia dels malalts i de la por dels sans. Narra l’amistat d’un grup d’amics on cadascú, des de posicions diferents, afronta la pesta amb la major de les dignitats possibles. Una metàfora de la segona guerra mundial? Un llibre de lectura recomanable, tot i que personalment, de Camus, em va agradar més l’Estrany. I quina és l’última adquisició musical? Modern Times, de Bob Dylan (2006). Diuen que quan un es fa gran, perd les vergonyes i es deixa anar. I quan un es deixa anar, les coses surten espontànies i naturals. A en Bob Dylan li ha passat alguna cosa des de que a mitjans dels noranta va patir una greu malaltia. Va superar-la, va agafar la guitarra i en 9 anys, ha firmat els tres millors àlbums des de finals de la dècada dels setanta. El darrer, Modern Times, un disc perfecte per sentir-lo i relaxar-se, per gaudir dels sons austers i transportar-se a aquells temps en que els discs es gravaven tots d’una tirada, amb la banda tocant a la vegada.

Síria, un país de l'eix del bé

Ja fa un mes que he tornat del viatge que he fet per Síria i Jordània, temps suficient per a poder reflexionar una mica i començar a valorar el viatge en fred. Quan vaig tornar estava fascinat pels paisatges (del desert de Palmira al mediterrani de Latakia), per les ciutats (la bellesa de Damasc i el concorregut zoco d’Alepo) i per l’amabilitat de la gent. Ara, un mes després, començo a valorar l’actitud de la gent davant del dia a dia, com són de capaços de tirar endavant, d’obrir la botigueta i fer la seva. Síria, per al govern d’Estats Units és l’eix del mal i aquest pensament és compartit per molts governs occidentals. Aquest pensament es transforma, a través dels mitjans de comunicació, en una realitat imposada a la societat. D’aquesta manera la major part de la societat occidental es pensa que viatjar a Síria és perillós perquè està ple de terroristes. Com es pot crear un estat d’opinió tant negatiu vers una societat civil? Si els governs no s’entenen, que es discuteixin entre ells, però que no creïn odis entre pobles, perquè al cap i a la fi, això és el que crea violència (i possiblement es la que utilitzen els governs per a fer la guerra). I quan un viatja a un país de l’eix del mal, davant de la sorpresa d’amics i familiars, es troba amb un país preciós, on la intoxicació informativa és igual que la nostra, però amb objectius diferents. I davant d’aquest panorama, la gent intenta fer la seva, tirant endavant com puguin. Treballant, obrint la botigueta, fent-se uns tes o unes cerveses tot xerrant amb els amics, fumant-se un narguile... es a dir, que ni són tots terroristes ni existeix un odi generalitzat cap als occidentals. Jo m’he sentit acollit, ben rebut i m’he enamorat de Damasc, una ciutat encantadora, on encara es pot sentir l’olor de jasmí mentre passeges pel barri vell. A mode de resum, m’ha donat la sensació de que el que llegim a la premsa és un reflex de les tensions polítiques i diplomàtiques entre governs, bàsicament provocades per uns interessos econòmics. Paral·lelament hi ha la societat civil, que és involucrada en aquestes tensions per legitimar les accions dels governs. Viatjant a aquests països te’n adones que una cosa són les relacions diplomàtiques i una altre ben diferent el dia a dia de la gent, on tant aquí com allà, n’hi ha d’encantadora i de no tant encantadora. On no som tots persones?

Per la Garrotxa

Un diumenge de mitjans setembre, amb el Victor, vam marxar a escalar a la Garrotxa. Vam estar entre Oix i Baget, fent la Cresta del Ferran. Impressionant! El paisatge, el silenci, el bosc, la solitud, la desconexió... el banyet final al riu. Vam gaudir tant de l'activitat, que de tornada a Sant Cugat, parats a l'autopista, enlloc d'emprenyar-nos i posar-nos de mal humor, xerràvem i escoltàvem en Bob Dylan tot dient: ens ho hem passat tant bé, que no hi haurà retenció de trànsit possible que ens foti el diumenge que acabem de passar. "La prisa mata amigo"

L'accés a la muntanya

L’altre dia vaig llegir que volien restringir el pas al Mont Blanc, aplicant una quota per accedir-hi. Diuen que hi puja tanta gent que està tot ple de deixalles. Jo, com a practicant de l’excursionisme i de l’alpinisme no ho trobo bé. Crec que és la solució fàcil, la menys pensada i més còmoda per als gestors de l’entorn natural. Fins i tot tinc seriosos dubtes de que els gestors del parc natural hi estiguin d’acord. Crec que és una solució proposada des de dalt, des dels despatxos d’algun polític que creu que la muntanya es pot regular igual que el medi urbà. A més a més de la crítica fàcil (i certa) de que amb aquesta taxa la muntanya passarà a ser un altre esport per a rics, hi ha raons filosòfiques per estar en contra d’aquesta taxa. La muntanya, per a molta gent, representa la llibertat que ens és negada durant la setmana. Representa un moment de pau i de tranquil·litat, de desconnexió i de trobada amb un mateix. Es cert que darrerament la muntanya s’ha massificat i és estrany i poc probable trobar-te completament sol dalt d’un cim. Però en certa manera depèn dels objectius que es proposi cadascú. Els grans cims estan plens, però les valls i cims mitjans, segueixen buits. Es per tot això, que pagar per accedir a una muntanya simbolitza entrar en un lloc controlat, on la llibertat suposada ja no existeix. A més a més pot portar a confusions i a possibles accidents. Si pago, tinc uns drets i vull uns serveis. Si no, per què pago? Enlloc de beneficiar a la gent que té diners (i recordo que la muntanya és un esport de rics practicat per pobres) es podria beneficiar a la gent que realment té ganes i preparació per fer un cim. Podrien inutilitzar tots els telefèrics i cremalleres que et pugen fins ben amunt. Això representaria fer desnivells molt més durs i possiblement desapareixeria la possibilitat de fer cim en un o dos dies. Així també desapareixeria la gent de les muntanyes, i no seria per un motiu econòmic, sinó esportiu. Però amb aquesta proposta es perden diners i llocs de treball. Que cal prioritzar? Els diners sempre guanyen i qui en té menys sempre surt perdent. Dies després de la notícia del Mont Blanc sortia una noticia semblant referent a la Cordillera Blanca, al Perú. Jo vaig estar allà l’any 2002 i ja aleshores pagaves uns 20 dòlars per poder entrar al Parc Nacional del Huascarán. Ara volen prohibir l’accés a tot aquell que no accedeixi al parc amb un guia. Si la proposta del Mont Blanc posava una barrera de classes socials i filosòfiques a l’accés a la muntanya, la proposta del govern del Perú, trenca amb la idea que jo tinc de que l’alpinisme és un esport d’equip, practicat entre amics. A la muntanya vas amb els amics i obligar-te a pujar amb algú que desconeixes, a part de perillós (amb qui t’estàs encordant?), trenca amb la unió de grup. Evidentment que la tasca dels guies és bàsica i depenent de l’activitat a realitzar i de l’experiència del grup, pot ser una eina important, però d’aquí a convertir el guia en una peça obligatòria hi ha un tros. Estem en un món on cada dia es controla tot molt més, on cada dia i amb l’excusa de la seguretat ens retallen més llibertat, on poden seguir tots els nostres moviments des del matí al vespre, a través de cameres de seguretat i pagaments amb targetes de crèdit o dèbit. La muntanya, un dels pocs espais de llibertat que ens quedaven, comença a estar amenaçat de control mitjançant taxes i guies obligatoris. Esperem que s’imposi la raó i el seny i que les muntanyes continuïn com en el imaginari dels excursionistes.

Geopolítica abans de marxar a Síria

Després de visitar Egipte, Marroc i Tunísia, marxar a Orient Mitjà és fer un pas més en aquest intent de conèixer una mica millor aquest petit territori que compartim i que tant malament estem gestionant. El mediterrani. El mes de Juny vam decidir marxar a Síria a passar els vint dies que teníem de vacances. La Hala, una amiga que vam conèixer a València i que actualment està fent el doctorat en Arqueologia a Lyon (França) és de Damasc, i cada estiu ens diu que anem amb ella a Síria a passar les vacances. Aquest any, després de poder combinar unes vacances amb l’Espe, decidim que és el moment de marxar a Síria. El Jesús també s’anima a fer el viatge amb nosaltres. Durant el mes de Juliol, i a falta de vint dies per agafar l’avió, el Govern d’Israel envaeix militarment el Líban. Hezbolà ha segrestat a un soldat israelià i aquesta és l’excusa perfecta per envair el Líban. Israel ha bombardejat Beirut, l’aeroport, la carretera que connecta amb Damasc i tot el sud del país. Hezbolà ha disparat míssils contra les ciutats del nord d’Israel. El govern libanès no pot reaccionar. És una guerra sense pal•liatius. En vint dies han mort més de 300 civils, molts d’ells nens. Les Nacions Unides han estat incapaces d’emetre un comunicat condemnant l’atac d’Israel a un país sobirà com és el Líban. El dret de vet que té Estats Units dins del Consell de Seguretat de les Nacions Unides és un paper en blanc per a l’exèrcit Israelià. Anys enrera, quan Iraq va envair Kuwait, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va tardar menys de dos dies en condemnar l’atac i en un tres i no res va atacar Iraq, per tal de tornar la llibertat a un poble sobirà com el kuwaitià. Pel que s’està veient fins ara, el poble libanès no té el mateix dret d’exercir la seva sobirania. D’aquí a quatre dies agafem l’avió. La Hala ens ha escrit des de Damasc i ens ha dit que per allà tothom fa vida normal, tot i que es respira certa tensió. EEUU sempre que poden culpen el govern Sirià de donar suport a Hezbolà. Serà Síria el següent país en caure sota la follia de les bombes? Jo sempre dic que pel pes polític, moral i religiós que té Síria dins del món àrab, un atac estranger, ja sigui israelià o americà, tindria conseqüències imprevisibles per a l’estabilitat mundial. M’agradaria creure que els governants que decideixen fer la guerra des d’un despatx amb aire condicionat, saben una mica de geopolítica i entenen que entrar en un conflicte bèl•lic amb Síria o Iran, no pot ser bo, per molt petroli, gas, aigua o democràcia que vulguin. Iraq n’és l’exemple.

Exercici d'acció política: La liquidació del pressupost municipal

Tinc un bon amic, en Fernando Castellarnau, que un dia ens va plantejar la idea d'enfortir la democràcia utilitzant les eines que ella mateixa ens dóna i que a vegades fan molt més mal al govern que no pas una manifestació. Els governs tenen eines que per llei han de tenir, però que no tenen cap interés ens que la societat les conegui i utlitzi. Cal conèixer aquests drets, que com a societat tenim, i exigir als nostres governs que les compleixin i siguin transparents. Cal passar la veu i que cadascú actui.

El primer exercici consiteix en demanar la liquidació municpal. Aquí s'explica per al municipi de Sant Cugat, però es pot demanar a tots els Ajuntaments.

Què és la liquidació del pressupost? La liquidació del pressupost de l’any 2005 és el resultat de tots els pagaments, despeses i ingressos de l’exercici 2005 de l’Ajuntament de Sant Cugat. La diferència amb el pressupost és que en la liquidació apareix la despesa real i els ingressos reals, no els previstos. Per exemple, si en la partida X hi ha 600 euros en subvencions a entitats esportives, la liquidació et diu exactament en què s’han gastat aquests 600 euros i a qui s’han pagat. Per tant, és més important la liquidació que el pressupost. I, per tant, és més lògic que sigui una figura més desconeguda. Si bé el pressupost, des d’una llei de 2003, ha d’equilibrar despesa i ingrès (la famosa “llei del déficit zero” de la època Aznar), la liquidació generalment es tanca amb dèficit, perquè les despeses són sempre més grans que els ingresos previstos. En definitiva, la liquidació del pressupost és la plasmació en números de la política que s’ha fet en un any en un ajuntament. Com s’aprova la liquidació? Segons les lleis locals, la liquidació del pressupost l’aprova l’alcalde abans de l’1 de març. No conec ben bé què passa en cas d’incompliment. És d’aquests casos en que l’obligació sembla més política que jurídica i no conec molts casos per què és un tema fosc. En tot cas, segons les lleis, s’aprova abans d’aquesta data.

Per què és important demanar la liquidació? D’una banda, s’exercita la relació de l’administrat (altre gent diu “ciutadà”) amb l’Adminstració. L’Administració no deixa de ser la cosa pública, la “res pública”, però no totes les matèries estan igual de protegides. No és el mateix queixar-se per un tema cultural que per un tema pressupostari . D’altra banda, el procediment és complex i té paranys que ja es descobriran tot fent la pràctica. No està escollida per que sí aquesta pràctica. La liquidació del pressupost és un dels “ossos” de la política de veritat. És un del temes importants, com el sistema fiscal, l’urbanisme o la contractació administrativa. Què es pretén? Veurem que la intenció no és simplement arribar a tenir a les mans la liquidació del pressupost. La intenció serà veure com és fa, com es demana un document públic a l’administració, on escollim el canal de comunicació, què passa al demar-ho i quines trabes hi ha. Cada persona ha de trobar el camí i, evidentment, s’ha de deixar assessorar per la pròpia administració. No es tracta d’enfrontar-se. Es tracta de demanar un cosa tan senzilla com la liquidació del pressupost. Posarem a prova la participació ciutadana (PC) de l’Ajuntament de Sant Cugat. La PC no són només plans de ciutadania i treballs sectorials amb participació de consells, etc... Una de les figures més importants de la PC és la transparència i l’accès a la informació dels assumptes públics. Per realitzar coses tant senzilles com demanar la liquidació i ser satisfet en la demanda no calen ni auditories, ni agendas 21... També veurem la capacitat d’informació dels canals de comunicació. Demostrarem a l’equip de govern que el col·lectiu de santcugatencs enfadats per les polítiques neoliberals i caciquils som un cos d’activistes organitzats, actius, i formats i no una colla de ximples que es deixen enredar per quatre normes i quatre policies.

Reflexionant amb tota la gal?xia

Viviem en una ?poca en que les ?niques cartes que arriben s?n del Banc, on els mails han escur?at la prosa i els SMS han posat en peu de guerra als fil?legs. La manca de temps, diuen, ha fet que la societat no tingui temps per a escriure i a vegades, ni per a llegir. La tele, els anuncis a tot arreu i la societat de la sobreinformaci? fan que el temps que tenim (i que ?s el mateix que ten?em abans) no sugui suficient per a escriure. El temps ?s sempere el mateix: minuts i hores componen el dia, els dies les setmanes i les setmanes els mesos. Com distribuim el nostre temps hauria de ser cosa nostra. Potser al segle XXI la llibertat consisteixi en disposar del teu temps i fer amb ell el que et vingui de gust. Escriure, llegir, passejar, estimar, mirar el cel, descansar, no fer res (a vegades aix? sembla dif?cil), viatjar.... Jo vull escriure i vull aprofitar el poc temps que tinc en explicar-vos all? que a mi m'agrada: Viatjar, estar amb l'Espe, la muntanya, la mobilitat, els bons discos, els llibres... i mirar d'aquesta manera de controlar una mica millor el meu temps, guanyant temps per a reflexinar i aconseguint aix?, ser una miqueta m?s lliure. Apa, petons a tots i totes.