Tempest. Bob Dylan

Potser és que em faig gran i m’acosto tímidament al blues, o potser és que els darrers treballs d’en Dylan són espectaculars. O podria ser que la música del de Minnestota m’ha acostat al blues. No ho sé i tampoc m’importa. L’única cosa que tinc clara és que Tempest, el darrer treball d’en Bob Dylan, segueix la línia encetada per Time out of mind l’any 1999 i això és una bona noticia.

Si barregéssim les cançons del Together throught life (2009) i les 10 noves cançons de Tempest (2012), trobaríem poques diferències. En Dylan fa blues i punt. Sembla com si una colla d’amics s’haguessin ajuntat en un bar a tocar i ves per on, ho fan a la perfecció. Potser per això els crítics musicals porten més de 10 anys dient que cada nou àlbum d’en Dylan és el millor de la dècada. Jo no sóc tant agosarat ni tinc els coneixements suficients per valorar-ho, i per tant no sé si Tempest és el millor àlbum d’en Dylan en anys, però si que us puc dir i assegurar que està al nivell dels seus darrers 5 treballs (deixant de banda la broma del disc de nadales). I això és un nivell altíssim per a un músic que aquest any celebra el 50 aniversari de la publicació del seu primer disc (Bob Dylan, 1962).

L’única diferència que he pogut percebre amb aquestes primeres escoltades de Tempest (i veient el vídeo del primer single, Duquesne Whistle,) és que en Dylan està content. Camina amb un somriure que intenta dissimular, però que no pot. Al concert que vaig anar a Mèxic DF fins i tot intentava ballar. Deu estar satisfet amb el que fa i sobretot alliberat. El rol d’estrella malhumorada que no parla ni concedeix entrevistes li permet crear una paret infranquejable entre el seu jo creatiu i el seu jo mite de la música moderna. I li funciona, veient el resultat dels treballs que va publicant.

Així que us recomano a tots que us compreu Tempest. Us assenteu al sofà de casa qualsevol vespre i us deixeu emportar pel blues suggeridor d’en Dylan. Un regal per als sentits i l’ànima!

Concert Dylan. DF Maig 2012

Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible. València 2012

La setmana vinent es celebra a València la Setmana Europea per la mobilitat Sostenible, marcada per les retallades en el transport públic. Si en un post anterior comentava la manca d’estratègia municipal en la gestió de l’estacionament al centre de la ciutat (sobreoferta i manca de gestió mitjançant la tarifa), les retallades en el transport públic reduint oferta de places al centre empitjora la situació. Aquesta manca d’estratègia ens porta a una equació amb menys oferta de transport públic al centre i més oferta d’estacionament per al vehicle privat. El resultat de l’equació és clarament desfavorable al transport públic (mobilitat sostenible) i potencia, i molt, l’accés en vehicle privat al centre de la ciutat i per defecte, a tota la ciutat i la seva àrea metropolitana.

La visió curtplacista en època de crisi i l’afany de reduir les despeses municipals per la via ràpida porten a l’administració pública a actuar de manera descoordinada, el que gairebé sempre acaba afavorint el transport privat motoritzat i penalitzant als modes de transport més sostenibles. Per a potenciar aquests últims, a part d’una estratègia coordinada cal certa inversió prèvia, que es recupera al cap de pocs anys per l’augment de la demanda (augment dels ingressos per venda de títols de transport). És a dir que el dèficit d’explotació es por reduir retallant oferta (que és el que de moment està fent l’Ajuntament) o reordenant el sistema per aconseguir augmentar la demanda. 

Reduir l’oferta de transport públic ens portarà a perdre demanda en favor del vehicle privat i segurament d’aquí a un any o dos estarem en la mateixa situació. Diran que tenim una sobreoferta perquè la demanda segueix caient. És una cercle viciós que tant sols es pot trencar remodelant l’esquema de mobilitat de la ciutat, invertint en transport públic i seguint una estratègia de mobilitat clarament definida. Em consta que l’Ajuntament té en ment fer alguns d’aquest passos (ha licitat la Fase 1 del Pla de Mobilitat), però caldrà veure si ho fa per convicció o per no perdre la subvenció que dóna el Ministeri de Foment per al manteniment del transport públic urbà (les ciutats que no tinguin aprovat un Pla de Mobilitat a data de 31 de desembre de 2013 perdran aquestes subvencions).

I enmig de tot aquest ambient de retallades i de crisi econòmica encetem la setmana de la mobilitat. El programa oficial (que no he trobat a la pàgina web municipal) no crec que vagi més enllà d’alguna bicicletada en diumenge i una campanya de publicitat als autobusos d’EMT. En canvi, és remarcable el programa que ha organitzar la Coalició Compromís: Cine, debats, xerrades, tallers, park (ing) day... (podeu veure el programa en la imatge que il•lustra aquest post).

El poble farà complir la llei. El cas d'Asp

Si l'administració no compleix la llei, el poble la farà complir. O això és el que deu pensar José Gallego, el jubilat de 72 danys d’Asp (Alacant) que s’ha dedicat a destrossar els símbols franquistes que encara perduren en el seu municipi. I em sembla molt bé. Si el govern va aprovar una llei de Memòria històrica que obliga a retirar de la via pública tots els símbols feixistes, aquesta s’ha de complir. I punt.

Si la llei no es compleix poden passar dos coses. La primera és que la pròpia administració quedi deslegitimada per demanar a la ciutadania que compleixi altres lleis. La pregunta és clara: per què jo he de complir la llei si tu no ho fas? I la segona és la que ha practicat el senyor Gallego i que consisteix en ajudar a l’administració a fer complir la llei. Si l’administració no retira els símbols franquistes, doncs que sigui el poble qui els retiri. 

Aquesta segona opció la trobo molt interessant i a més a més obre dos debats que portaran polèmica segur. Un primer debat es pot centrar en saber si el senyor Gallego ha comès un delicte al destrossar elements de la via pública. Aquest debat m’interessa poc, doncs és el jutge el que decidirà. Si l’element destrossat està catalogat o té certa protecció li caurà una multa i el jutge no crec que apliqui cap atenuant per ser un element que segons la llei de memòria històrica hauria d’haver estat retirat per l’administració. És jutja l’acte, no l’omissió de la llei per part de l’administració.

Es per això que el debat que trobo interessant és el que gira entorn a la legitimitat de l’acte. La llei diu que aquests elements franquistes s’han de retirar però l’administració no compleix. És legítim que el poble els tregui? En la majoria dels casos es tant fàcil com retirar una placa. Jo crec que és legítim!

Així que prenguem nota i passem de la paraula als fets, que crec que és el que a vegades ens falta fer en aquests dies convulsos que ens ha tocat viure.

Notícia: Foro per la memòria

Tardor calenta

S’acaba l’estiu i comença un curs apassionant, tant des del punt de vista personal com social. Serà un curs intens i ple de canvis.

Políticament tindrem dos eleccions interessants, unes a Euskadi i les altres a Galicia, que serviran, entre altres coses, per a prendre el pols a les mesures que està portant a terme el govern de Rajoy. A Euskadi tot indica que la suma de nacionalistes (PNV) i independentistes (Bildu) superarà de llarg la majoria absoluta. Sols queda saber qui guanyarà i si seran capaços de assentar-se, dialogar i formar govern. L’altre opció, al meu parar políticament perjudicial per al PNV, seria pactar amb el PSE. Estarem atents!

L’altre focus d’atenció aquesta tardor serà la resposta ciutadana a la crisi econòmica, a les retallades i a l’augment dels impostos i tarifes. Un cop acabat l’estiu, l’Eurocopa, les canyes i les olives a la platja sembla ser que tothom pensa de nou en la crisi. Els polítics tornen a parlar, la prima torna a pujar i sembla que tot torna a estar al límit de la catàstrofe. Sincerament crec que si estiguéssim com de vacances tot l’any, acabaríem amb la crisi.

Serà una tardor de manifestacions. La societat (no molt convençuda) sortirà al carrer a protestar. El govern veurà legitimes les manifestacions, les tolerarà, no donarà ordres als antiavalots de carregar (ja li va sortir malament la jugada amb els estudiants del Lluis Vives) i seguirà a la seva, retalla que retalla. Aquest equilibri es mantindrà fins que la societat rebenti. Hi deu haver una línia que si es sobrepassa, es trenca la Pau social. Al país tenim gairebé 2 milions de famílies sense ingressos, el que vol dir que devem estar molt a prop de creuar aquesta línia límit. El govern ho sap i per això manté els 400 euros. Deu pensar que la Pau es mantindrà mentre la gent tingui garantida la panxa plena. I potser en part té raó. Estem en un país que viu endormiscat, que viu i veu passivament com ens retallen uns drets que van costar molt d’aconseguir i que mai més recuperarem. 

Enlloc d’acostar-nos als nostres veïns nord-europeus ens estem acostant molt a una model de país iberoamericà: Grans diferencies socials, serveis privats per a rics i voluntariat i caritat per als pobres. I aquest model ens converteix en país pobre on no queda garantida la igualtat d’oportunitats. I no sols és culpa dels polítics, és culpa nostra per restar indiferents a la tragèdia. 

Bé amics i amigues, bon inici de curs i endavant les atxes!

Les tarifes d’estacionament: Una eina de gestió de la mobilitat

Un dels principals objectius de la planificació (i posterior gestió) de la mobilitat a les ciutats és reduir l’ús del vehicle privat i en la mesura del possible, treure’l de la superfície per tal d’aprofitar l’espai públic per a altres usos més socials (ampliar voreres, espai per a la càrrega i descarrega, ús per a residents, etc....).

Per aconseguir-ho, una política que s’està duent a terme en moltes ciutats és el de gestionar les tarifes d’estacionament en superfície i soterrades de manera coordinada, per tal d’incentivar l’estacionament en aparcaments soterrats. D’aquesta manera s’evita el trànsit d’agitació (aquell generat per la recerca d’una plaça d’estacionament en superfície) i es redueix la demanda de places en superfície.

A Barcelona, per exemple, fa anys que funciona la zona verda per a residents en tota la ciutat. Amb aquesta gestió de l’estacionament l’ajuntament de Barcelona facilita l’estacionament en superfície per als residents i dissuadeix de fer-ho als no residents. El cost d’estacionar en superfície a un no resident és de 3 €/h.

De manera coordinada amb la política de l’Àrea verda i les seves tarifes, BSM gestiona els estacionaments soterrats. La política tarifaria ha de dissuadir la circulació en cotxe per la ciutat, però qui decideixi fer-ho ha de tenir clar que li serà més econòmic (i sobretot fàcil i ràpid) estacionar en un aparcament soterrat que en superfície. Amb aquesta premissa, la tarifa horària dels estacionaments gestionats per BSM és de 2,89€/h, lleugerament més econòmica que la existent per a no residents en Àrea verda. És a dir, que estacionant en un aparcament soterrat es guanya temps, el vehicle està més segur i resulta una mica més econòmic que estacionar en superfície.

Aquesta política de tarifes d’estacionament està clarament enfocada a dissuadir-nos de l’ús del vehicle privat a la ciutat, però dirigeix cap als estacionaments soterrats a aquells conductors que finalment en vulguin fer ús. Al meu entendre és una bona política.

Què passa a València? La capital del Túria va implantar la zona taronja per a residents farà un parell d’anys, però no està coordinada amb els estacionaments soterrats existents a la ciutat. D’aquesta manera segueix sent més econòmic estacionar en superfície que fer-ho en un aparcament soterrat, el que no ajuda a eliminar el trànsit d’agitació ni a eliminar cotxes de la superfície.

La tarifa de la zona taronja per a no residents és de 2€/h, mentre que la tarifa horària d’un estacionament soterrat al centre (Parterre o Sant Vicent) és de gairebé 3€/h. Amb aquesta falta de planificació coordinada de les tarifes d’estacionament, els aparcaments soterrats estan mig buits i els carrers plens (doble fila inclòs).

Una mostra més de la manca de planificació i gestió de la mobilitat a la ciutat de València.

L'Aneto per Corones

Aquest més de d’agost he estat 10 dies a la Vall de Benasc, passejant en família i gaudint de la muntanya i les nits fresques. I també vaig fer una escapada a l’Aneto.

La via de pujada que més m’agrada de l’Aneto (de les dues normals) és la que puja per Corones. Aquesta via, a part d’estar menys freqüentada que la que puja pel refugi de la Renclusa, crec que és més variada paisatgísticament i per tant se’m fa més agradable. Un altre punt a favor d’aquesta ruta és que si no es vol fer l’Aneto d’una tirada et permet fer nit bastant més amunt que la via de la Renclusa. Des de Pescadores es pot pujar per la tarda tranquil•lament fins als llacs de Corones (2.30 – 3 hores) i allà es pot vivaquejar a 2.700 metres. L’endemà ens queden només 700 metres per fer el cim i afrontar tota la baixada (1.400 metres). Si pugem per la Renclusa, el refugi està a 2.100 metres, el que implica fer un desnivell de 1.300 metres de pujada i uns altres 1.400 de baixada. Una pallissa considerable si no estem en plena forma.

Així que després de passar el dia amb l’Espe i la Neus per Pescadores, a les 4 de la tarda van arribar amb el bus “tot terreny” la meva germana i els seus amics. Poc després de les 4 començàvem la pujada cap als llacs de Corones. La pujada forta i constant ens fa anar lents però sense parar gaire. Fem una parada al ibonet de Corones i seguim la pujada fins al primer llac de Corones (2:30h). Allà fem una bona parada i després seguim una mica més fins al llac del mig de Corones. Allà hi ha un munt de llocs per fer vivac. En busquem un que estigui mitjanament arrecerat i amb capacitat per a 6 persones i ens instal•lem. Cap allà les 8 del vespre el fred comença a ser intens. Quan el sol deixa d’il•luminar-nos directament la temperatura cau de manera important. Ens fiquem als nostres sacs, sopem i a les nou del vespre ja estem més allà que aquí.

Pujar a l’Aneto per Corones també m’agrada pel vivac que solem fer. El paisatge que ens envolta és magnífic. Estem dormint a la riba d’un llac preciós, abraçats per la cresta de Cregüenya a l’esquerra, la de Llosàs a la dreta i enfront de l’Aneto, gros i negre quan cau la nit. Quan el cel s’enfosqueix, el cel s’il•lumina amb milers d’estrelles i aquella nit, després de 3 hores de profund descans, ens despertà una lluna plena impressionant que sortia pel darrera de Llosàs. Quanta llum a 2.700 metres!

Després d’una nit bastant fresca però descansats, a les 6.30 del matí comencem la pujada cap a l’Aneto. Rodegem el llac del mig deixant el tercer llac a la dreta i pugem per una clara morrena cap al coll de Corones. Em sobta molt la poca neu que hi ha a prop del coll. Recordo l’última vegada que vaig fer l’Aneto (farà 4 o 5 anys), que la baixada des del coll la vam fer pràcticament patinant damunt la neu, ara inexistent. I la primera vegada que vaig fer l’Aneto, l’any 1997 el vam creuant el coll de Llosàs que uneix la vall homònima amb la vall de Corones. Amb la poca neu que hi ha ara, crec que aquest pas és impracticable sense material per muntar-hi un ràpel. 

Un cop al coll de Corones ens posem els grampons, agafem el piolet (jo vaig portar dos bastons) i ens afegim a la ruta normal de la Renclusa per fer els darrers 200 metres de pujada fins al cim. La glacera de l’Aneto es troba en un estat lamentable. Allò no era una glacera, era un munt de gel trencat, negre que regalimava per tot arreu. Si fins aleshores sempre havia pensat que era imprudent però ben possible pujar a l’Aneto sense grampons, amb l’estat actual de la glacera crec que sense grampons no es pot pujar. 

Sigui com sigui vam fer marxa i vam arribar al peu del coll que separa l’Aneto de la Punta Oliveres Arenas. Allà ens vam treure els grampons i per un pedreguer important arribem a l’avantcim de l’Aneto. Només ens queda creuar el pas de Mahoma (al meu entendre massa mitificat.... però és cert que és d’aquest passos fàcils però compte en no caure) i ja som al cim de l’Aneto (3.404 metres). Hem tardat 3 hores 15 des del llac de Corones. 

Encara no son les 10 del matí i gaudim d’un cim solitari. La majoria de gent puja per la Renclusa i encara trigaran en arribar al cim. Una altra avantatge de pujar per Corones. Fem les fotos de rigor, mengem una mica, ens hidratem i gaudim del paisatge.... es veu un horitzó immens i comencem a identificar muntanyes: els Posets, el Perdiguero, el Vignemale, els Bessiberris, el Mulleres, el Punta Alta, el Turbón... i fins i tot el congost de Montrebei! 

Després d’una mitja hora llarga al cim comencem la baixada. Com la glacera està bastant malament la creuem només fins al peu de la Punta Oliveres Arenas i d’allà, per pedres, arribem al coll de Corones. La baixada es fa llarga, comença a fer molta calor i el sol pica de valent. Cansats però contents arribem a Pescadores poc després de les 3 de la tarda. A les 4 agafem el bus i a quarts de sis estem fent-nos la merescuda cervesa en una terrassa de Benasc!

El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza

Una de les millors receptes per aconseguir desconnectar durant l’estiu és llegir-se una bona novel•la satírica, una d’aquelles que ens enganxi a la tumbona i ens faci riure una bona estona. I això, entre altres coses, he fet aquests 15 dies de vacances.

De nou una hilarant historia del mestre Eduardo Mendoza, que recupera com a protagonista al seu detectiu preferit. L’última novel•la publicada per Mendoza, Riña de Gatos (premiada amb el Planeta), em va semblar pretensiosa. La historia era bona, però es notava certa rigidesa i falta de frescor. Amb El enredo de la bolsa y la vida en Mendoza recupera llibertat i espontaneïtat.

Ambientada a la Barcelona actual durant un mes d’agost, el nostre detectiu es veu obligat a investigar la desaparició d’un vell amic seu, en Rómulo el Guapo, que pel que sembla s’ha ajuntat amb el terrorista internacional Ali Aarón Pilila, que pretén cometre un atemptat a la ciutat comtal.

Per descobrir i salvar al seu amic Rómulo el Guapo, el detectiu, que viu regentant una perruqueria per a dones sense clientela, recluta a una sèrie de personatges d’allò més estrambòtics: l’adolescent Quesito, el timador Pollo Margan, l’africà albí Juli que treballa fent d’estàtua vivent a Les Rambles, una acordionista de carrer comunista anomenada La Moski, el repartidor de pizzes Manhelik i el propietari del restaurant “Se vende perro”, el senyor Armengol, entre d’altres.

Aquest comando, destinat al fracàs més absolut, es creua amb els personatges que completen la novel•la: el swami, la família Siau que regenta un basar xino al costat de la perruqueria, l’explosiva Lavinia Torrada, dona de Rómulo el Guapo, la subinspectora de policia Victoria Arrozales, Emilia, la mare de Quesito i la cancellera alemanya Angela Merkel.

Aquest còctel de personatges es passeja per una Barcelona deserta, sufocada per la calor de l’estiu, les tempestes de finals d’agost i una crisi econòmica que escanya als personatges i es respira al llarg de tota la novel•la.

Amb aquesta ambientació i aquest grup singular de personatges, en Mendoza narra una història divertida de final inesperat, incert i en certa manera inacabat, però molt molt divertit. Esplèndid i brillant és el paper secundari de la senyora Merkel en un final de novel•la ràpid, emocionant i ple de disbarats i plans fracassats.

Celebro la tornada del Mendoza més espontani i humorístic, el Mendoza de “Sin Noticias de Gurb” o “El asombroso viaje de pomponio Flato”.

El enredo de la bolsa y la vida (2012). Eduardo Mendoza. Ed. Seix Barral

Una recomanació literària: Camins al sud

Imagineu-vos que sou professors d’una llengua minoritària i que el govern del vostre país la deprecia. Imagineu-vos ara, que us envien a ensenyar aquesta llengua a un institut del sud del país, allà on la llengua pròpia es vista com un element folklòric i ningú la parla. Imagineu-vos que sou uns grans defensors de la llengua i del seu ús quotidià i que heu de marxar un any a donar classes al sud, allà on ningú la parla ni ningú té cap interès en aprendre-la.

Aquesta situació, que podria ben semblar fictícia, és la que descriu en Sergi Durbà al seu llibre “Camins al sud”. Però no és fictícia. És la situació a la que cada any s’han d’enfrontar desenes de professors de català quan la Conselleria d’educació els envia als instituts del sud, a tocar de Múrcia.

Camins al sud és el dietari que va escriure en Sergi Durbà per explicar la seva experiència durant dos llargs anys al sud. El dietari descriu les seves relacions (i reflexions) amb els col•legues de professió, amb l’equip directiu del institut, amb els estudiants i amb els personatges autòctons dels municipis per on transcorre la història, principalment els llogaters de les cases. Una relació que no és fàcil perquè ningú entén la necessitat d’estudiar una llengua que no s’utilitza i que per tant no és valorada ni respectada. I tampoc facilita la feina el que la Conselleria tingui una cosa que s’anomena “Exempció del valencià”. Aquesta norma permet que un percentatge elevat d’estudiants estiguin exempts de cursar l’assignatura de valencià, però no d’absentar-se de l’aula, el que provoca la situació kafkiana de que el professor hagi de donar classe amb 10 o 15 alumnes jugant a les cartes. Com diu l’autor, un dret a la intolerància.

Si ja de per si la situació és difícil, l’entorn social on transcorre el dietari també és per donar de menjar a part. Le comarques frontereres amb Múrcia són un territori sense identitat (que em perdonin els pocs que lluiten aferrissadament perquè això no sigui així), amb un fracàs escolar brutal i amb uns índex d’immigració elevats. Per acabar-ho d’adobar, tot passa en  un institut que no és institut. És un solar on la conselleria hi ha plantat uns barracons. Hi ha un moment que el professor pregunta als alumnes de què treballen els seus pares. Un respon: ¿Camello és un trabajo? Un bon exemple de la fauna autòctona del sud.

Els ingredients lingüístics, socials, culturals i personals es barregen amb humor a Camins del sud. És un llibre amè i divertit que descriu la tragèdia que viu aquest país. Una gran tragèdia que en Sergi Durbà ha patit i ha sabut descriure amb bona ploma.

Us adjunto la crònica que vaig escriure després de fer una visita al Sergi, allà al sud:

Crònica visita al sud

Camins del sud. Sergi Durbà (2012). Ed. Germania

Costumaridurba.blogspot.com

Santa Maria, Brasil

Després d’un viatge llarguíssim de 23 hores, el dimecres a mitjanit entrava en cotxe a la ciutat de Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). Em donava la benvinguda una ciutat dormida i freda (5 graus).

Santa Maria és una ciutat mitjana de 270.000 mils habitants situada a l’interior, a 4 hores de cotxe de la capital de l’Estat, Porto Alegre. És una ciutat que s’ha anat fent gran gràcies a dos “gremis” completament contraposats: Els militars i els estudiants universitaris. Hi ha un parell de bases militars i dos universitats amb aproximadament un total de 15.000 estudiants. Aquests són els dos motors econòmics de Santa Maria, una ciutat tranquil•la.

Passejant pels carrers costeruts de Santa Maria, dona la sensació d’estar en una ciutat petita. Mai diries que té gairebé 300.000 habitants. És una ciutat extensa, de cases baixes (3-4 plantes) encara que de tant en tant s’aixeca algun edifici alt, talment com si fos un bolet. Al centre la presència d’edificis alts és més notòria, encara que es segueixen barrejant amb algunes cases baixes, velles i moltes d'abandonades. 

A Santa Maria no hi ha centre històric, hi ha centre, a seques. El centre és una plaça, l’ajuntament i un carrer de vianants ple de botigues. No hi ha edificis històrics ni cap monument amb solera. És el centre perquè està al bell mig del municipi, hi ha l’ajuntament i les botigues. Si algú decidís canviar l’ajuntament de lloc, construir una nova plaça i vianantitzar algun dels carrers que l’envolten, amb el temps brollarien les botigues i el centre canviaria cap aquest nou emplaçament. 

La ciutat és va fundar l’any 1797. Per tant podríem dir que Santa Maria és una ciutat jove, amb poc més de 200 anys. Aquest és el motiu principal pel qual la ciutat no disposa d’un centre històric (tal i com el percebem a Europa) i també la raó per la qual el plànol de la ciutat està inacabat. No és una ciutat madura, ni consolidada. Hi ha tres zones urbanes que configuren la fisonomia actual de Santa Maria i falta cosir els espais existents entre aquestes zones, que estan tacats de cases disperses però sense formar ciutat. És la imatge d’una ciutat inacabada, que es consolida per les perifèries i es transforma en les zones més cèntriques, guanyant alçada i reivindicant-se com una ciutat de ple dret del Brasil del S.XXI.

Al ser una ciutat mitjana, sense àrea metropolitana ni ciutats importants al voltant (Santa Cruz do Sol, 115.000 habitants, està a 140Km) Santa Maria té una autocontenció altíssima. Tots els habitants de la ciutat treballen o estudien a la mateixa ciutat. Aquesta alta autocontenció combinada amb la mida mitjana de la ciutat fa que al migdia tothom se’n vagi a casa a dinar, i per tant restaurants els justos. Ara bé, gana tampoc ne ’m passat. A Brasil són típiques les churrasqueries, uns restaurants on els primers plats són a base de buffet lliure de verdures, pastes, etc i mentre dones compte d’això, van passant per la taula un cambrer darrera l’altre amb trossos grans de carn que et van tallant allà mateix. Podries estar menjant carn fins a rebentar. Després de dos dinars de churrasqueria vaig decidir sopar un peix, per intentar rebaixar una mica la dieta carnívora i va ser un fracàs. No es pot menjar peix en territori Gaucho i a 350 kilómetres del mar. Demà atacaré de nou la carn!

El Govern espanyol potencia el frau fiscal

El ministre Montoro justifica la propera pujada de l’IVA (del 18 al 20%) per un augment del frau en aquest impost. És a dir, que segons el ministre hi ha molta gent que no paga l’IVA i per tant, l’apuja per a que els que si que paguem ens fem càrrec del que deixen de pagar els defraudadors.

I aquesta estratègia no és nova. Es veu que aquest govern està més per ajudar als defraudadors que als treballadors honestos o aquells sense possibilitats (o coneixements) de defraudar. En aquesta línia, fa alguns dies va entrar en vigor la llei d’amnistia fiscal. Aquesta llei permet blanquejar diners negres sense haver de donar cap tipus d’explicació de la seva procedència. Tan sols s’ha de pagar un 10% del capital a blanquejar, quan en condicions normals s’hauria de pagar més d’un 20%. És a dir que de nou, el govern facilitat les activitats il•lícites. Vist això, crec que enlloc de pagar cada mes un 26% d’impostos de la meva nòmina (retencions), li demanaré a l’administrativa de l’empresa que em pagui la nòmina en brut i en metàl•lic i a final d’any blanquejaré els ingressos pagant tant sols un 10%. Hauré aconseguit guanyar un 16% més sense cometre cap delicte.

Crec que hi ha mil maneres de justificar la pujada de l’IVA, però el Ministre ha escollit la pitjor de totes. La feina del govern és lluitar contra el frau fiscal, no potenciar-lo. S’ha de lluitar contra els evasors d’impostos per tal de recaptar el que toca i que no paguin justos per pecadors. Un ministre no pot dir que puja un impost perquè hi ha gent que no el paga i que per tant cal compensar. S’ha de penalitzar i perseguir al defraudador, no al contribuent honest. És responsabilitat del Govern recaptar el que toca i si no ho aconsegueix o no lluita contra el frau, no ha de ser responsabilitat de la societat pagar la diferència. Amb aquesta actitud, la proposta del govern legitima a tots els ciutadans honestos a no pagar l’IVA.

Noticia a El País

Retallar surt car. Els incendis de València

No volia parlar sobre els incendis forestals que aquesta setmana han arrasat 50.000 hectàrees al País Valencià. No volia parlar-ne perquè la terra encara fumeja i moltes vegades convé reflexionar amb la ment freda. Però tot s’ha descontrolat tant que no he pogut mossegar-me la llengua.

Els incendis forestals no responen a la matemàtica exacta. Mai sabrem si amb més mitjans s’hagués pogut evitar la catàstrofe, encara que tot indica que probablement si que s’hagués pogut minimitzar. Això mai ho sabrem i les càbales que es puguin fer només serviran per a especular. És un discurs en el qual no vull entrar. El que si que tinc molt clar és que el que la Generalitat s’ha estalviat per un lloc (retallades en prevenció i mitjans contra incendis) ens ho haurem de gastar, multiplicat per ves a saber quin factor, per un altre (per poder fer front a les destrosses provocades pel foc, indemnitzacions, ajudes....).

La reflexió d’aquestes línies vull que giri entorn a una frase que amb el pas dels mesos es va demostrant que és ben certa: retallar surt car.

La curta visó d’alguns polítics valencians no els permet veure més enllà de l’acció imminent. Un jugador mediocre d’escacs mou la peça pensant en quin serà el següent moviment de l’adversari i per tant tenir ja en ment quin serà el seu segon moviment. Quan millor és el jugador d’escacs, més moviments pot intuir. D’això se’n diu estratègia, una qualitat que manca de manera descomunal en la nostra classe política.

Aquesta manca d’estratègia (visió política) provoca, entre altres coses, que quan es plantegen retallar mai analitzin les conseqüències (socials i econòmiques) futures d’aquests actes. Això provoca que a vegades es retallin 60 milions d’euros i que uns mesos més tard se’n hagin de gastar 120 per resoldre el "desaguisat" provocat. Això és el que comporta no tenir una estratègia de país ni una visó política una mica més enllà del que estàs fent avui.

Els incendis d’aquesta setmana són un exemple meridià del que estic dient, però n’hi ha més. Les retallades en transport públic, sanitat i educació són també bons exemples de com retallar pot acabar sortint molt car, encara que el retorn negatiu no es faci visible en forma de flames i sigui per tant, mediàticament més mediocre. Però d’aquí uns anys, quan siguem conscients de que ens hem carregat l’ensenyament públic, la sanitat universal o els índex de mortalitat per accidents tornin a pujar (per no parlar de l'augement de les emisions, que no interessa a ningú), potser ens en recordarem de les retallades de principis del 10. I ja serà tard i molt car recuperar el terreny perdut.

La Calderería. Laboratori de cultura emergent i economia social

Diuen que la crisi econòmica, a part d’impactar de manera brutal sobre la butxaca de les famílies, afecta molt a l’estat d’ànim. La societat té por i els mitjans de comunicació no ajuden a millorar l’ambient que es respira al carrer. Però també és cert que de les adversitats surten grans oportunitats i aquesta que us explico a continuació crec que és especialment interessant perquè intenta canviar el model actual que, vist el que estem vivint, podem donar per fracassat i per tant obsolet.

Jo sóc del parer que de la crisi no en sortirem produint més, sent més eficients, internacionalitzant-nos més.... Tot això no servirà de res si no canviem el model de societat, si no canviem els valors imperants, si no anteposem el bé comú al bé individual. Les retallades o el rescat a la banca són actuacions que no serviran de res si no canviem el model. I com els governs no estan per la feina de canviar el model, és la societat civil qui comença a generar iniciatives per a fer possible el canvi.

Un propietari privat, després de gaudir de les jornades d’Arquitectures Col•lectives, celebrades a València el juliol del 2011, ha decidit cedir un local de 500m2 a la Coordinadora d’Iniciatives Veïnals. El local era una antiga caldereria que portava 10 anys abandonada i degut a la crisi econòmica i immobiliària, sense vendre’s ni llogar. Així que el propietari i la Coordinadora es van asseure i van arribar a un acord de cessió per tres anys. El propietari cedeix el local a la Coordinadora i aquesta el manté (masoveria urbana) tot generant oportunitats per al barri. Així neix la Calderería. Fàbrica d’Alternatives.

La caldereria pretén ser un laboratori de cultura emergent i d’economia social. Per aconseguir aquests objectius, la Coordinadora d’Iniciatives Veïnals ha dissenyat una estratègia d’activació i de cogestió col•lectiva de la Calderería en base a una convocatòria de projectes d’usos i aprofitaments temporals de l’espai, dirigida a creadors i col•lectius relacionats amb la cultura emergent i la economia social. A partir d’aquesta convocatòria es proposa la cessió d’espais, en règim de masoveria urbana, als projectes seleccionats.

Una de les condicions que busca la coordinadora es que els projectes seleccionats tinguin un impacte positiu en la qualitat de vida del barri, ja sigui des del punt de vista creatiu, artístic, arquitectònic, urbanístic o econòmic. Totes les propostes hi tenen cabuda sempre hi quan no busquin un profit individual. Han de ser propostes que ajudin a desenvolupar la creativitat dels col•lectius tot impactant positivament en el barri (Serreria).

Al meu entendre, una molt bona manera de donar una oportunitat als creadors, a la gent amb ganes de fer coses i de permetre-ho dins d’un esquema diferent a l’habitual. Així és canvien els hàbits, els valors i és crea una nova consciència social. Aquest és el camí.

Web: La Caldereria

El negoci rodó de les infraestructures. Negoci per a pocs, crisi per a molts

M’agradaria fer-vos quatre cèntims de com s’estructura una concessió al voltant de la construcció i explotació d’una gran infraestructura, per tal de que sigueu conscients de que el millor negoci del món és ser banquer.

La cosa no és senzilla, però resumint molt consisteix en que el govern  (Estatal o autonòmic) decideix construir una infraestructura (posem pel cas una autovia) i fa un concurs per concessionar la construcció, l’explotació i el manteniment. L’administració pública paga un cànon (fixe o variable) a l’empresa adjudicatària, que ha de servir per a cobrir la diferència entre els ingressos (peatge) i les despeses (construcció, manteniment, personal...). Si els ingressos fossin superiors a les despeses, l’adjudicatari pagaria una part dels beneficis a l’administració pública. Però com les coses es fan malament això no passa mai.

Així s’estructura la relació entre la part pública i la part privada. Ara bé, com s’estructura internament la part privada per a tirar endavant el projecte? Normalment s’ajunten una constructora (construirà la infraestructura), una empresa explotadora (explotarà i mantindrà la infraestructura) i una entitat financera que donarà el crèdit necessari per a fer realitat el projecte. La constructora i l’explotadora discuteixen amb l’entitat financera la quantitat del crèdit. Aquesta quantitat pot variar, per exemple, segons els resultats dels estudis de demanda. Més demanda més ingressos i per tant menys necessitat de crèdit. Normalment els bancs volen una demanda més baixa o conservadora per a prestar més diners (i per tant per a guanyar més) i les constructores solen sobredimensionar la demanda per a justificar la necessitat de la infraestructura i per a accedir a un crèdit menor. Sigui quin sigui l’acord final, el banc finançarà la construcció i explotació de la infraestructura, sabent que sempre guanyarà i mai perdrà. 

Si la infraestructura funciona i té la demanda esperada, l’empresa privada anirà pagant religiosament per a tornar el crèdit. Ara bé, què passa quan no s’arriba a la demanda esperada i els ingressos són més baixos que els esperats? Que l’empresa privada no pot fer front als pagaments i llavors el banc deixa de cobrar. I aquí és quan entra en joc la política. Sempre que ha passat això, hem sentit a parlar del rescat de les infraestructures per part de l’administració. S'ha estructurat malament el negoci, però no passa res, perquè sempre sortirà l’Estat al rescat. Amb l’excusa de que la infraestructura és un servei públic, l’Estat es veu obligat a mantenir la infraestructura en funcionament i per tant a assumir les pèrdues de les empreses privades. 

A més a més, com les caixes estaven estretament lligades als poders polítics, sabien d’avant mà que si el negoci fallava, el govern pagaria. Per tant risc zero per a les entitat financeres i barra lliure per a finançar infraestructures de dubtosa viabilitat o necessitat, però pel que es veu de gran interès polític i especulatiu (lligat al boom immobiliari). 

D’aquesta manera el binomi Polítics – Entitats financeres, junt amb les grans constructores, han creat un sistema per fer infraestructura pel simple fet de fer-la, perquè era negoci segur per als bancs, era propaganda per als polítics i era feina per a les constructores i demès empreses satèl•lits. I al entrar de cap en aquest cercle viciós, ens hem oblidat que la infraestructura és necessària si ho és des del punt de vista social, ambiental i econòmic. 

Jo sóc del parer que el govern no ha de rescatar infraestructures. Si no tenen demanda i no es poden pagar, doncs que s’abandonin. I si el banc o la constructora han fet un mal negoci, doncs mala sort, han perdut. Potser d’aquesta manera, quan passéssim per davant dels aeroports abandonats de l’Alguaire o Vilanova d’Alcolea, seriem conscients de com de malament vam gestionar els diners públics durant els anys 90 i principis del 2000. Serien monuments d’un període històric deplorable, però que estant allà ajudarien a no oblidar, a no entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra. Per aquesta raó Auschwitz y Mauthausen són museus. Per a no oblidar i no tornar-nos a equivocar.

El rescat dels bancs

Be, finalment ja estem rescatats. El senyor Rajoy ho podrà anomenar com li doni la gana (per això és gallec), però que el BCE et doni un crèdit de 100.000 milions d’euros és un rescat. I punt.

Fa uns dies que vivim rescatats i jo em sento igual. No he notat cap canvi significatiu ni en mi ni en la societat que m’envolta. La famosa “prima” segueix pels núvols (ja he sentit a parlar d’un segon rescat), l’atur segueix sent desorbitat i els ànims estan sota mínims. Sort que ja ha arribat l’estiu, podem anar a la platja i “La Roja” ens farà campions mentre el govern ens puja l’IVA i ens modifica les pensions. I ens donarà igual, perquè el futbol és la vida. Ara bé, com la selecció caigui a quarts, Rajoy tremola!

Tot i que ens han venut que aquest crèdit de 100.000 milions d’euros l’hauran de tornar les entitats financeres que necessitin diners, l’aval l’ha posat l’Estat, de tal manera que si alguna entitat no pot tornar els diners sol•licitats, l’Estat – Nosaltres pagarem. A més a més, tal i com deia fa pocs dies l’economista Joseph Stiglitz, no té sentit donar als bancs un crèdit al 3-4% quan són aquests els que compren el deute sobirà dels països a un 6 o 7%. De nou negoci rodó per als bancs i de nou els països lligats de mans i peus de les entitats financeres rescatades amb diners públics.

Aquest dantesc crèdit – rescat tant sols servirà per a tapar els forats de les entitats financeres (mal gestionades per directius estretament lligats a partits polítics), i per tant el govern haurà de seguir amb la política imposada d’austeritat i retallades. Així que hem salvat el cul dels bancs però a nosaltres, com a ciutadania, ens seguiran donant pel cul (això si, mirant per la tele el futbol). Com ja he dit ens apujaran l’IVA, ens tocaran les pensions i probablement patirem una nova re-reforma laboral. Tot això sumat a la inversió pública zero. Llavors, per a què ha servit el rescat. Algú m’ho pot explicar?

Sincerament, ningú no m’ha explicat el per què no deixem caure els bancs. Hi ha un fons de garantia que cobreix als clients fins a 100.000 euros per compte. Que el fons de garantia cobreixi als clients i que aquests es canviïn de banc, de tal manera que les entitats mal gestionades tanquin la paradeta, tal i com estan fent milers d’empreses millor gestionades però sense ajudes públiques per salvar-se.

Infraestructuras de transporte y crisis

És una pena que ara, en plena crisis econòmica, tothom (o gairebé tothom) critiqui el model de desenvolupament infraestructural portat a terme pels diferents governs espanyols durant les darreres dècades. I dic que és una pena perquè ara és molt fàcil criticar-ho, però quan els diners brollaven a dojo (amb ajudes europees) les entitats ecologistes que criticaven aquest model eren titllades de retrogrades i d’estar en contra del desenvolupament econòmic del país. Però el pas dels anys i la greu crisi econòmica ha acabat donant la raó a David sobre Goliat.

La editorial de Ecologistes en Acció ha publicat un interessant llibre d’en Paco Segura titulat “Infraestructuras de transporte y crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales”. I no hi ha res millor per a demostrar que hem llençat els diners construint grans infraestructures que comparar-nos amb altres països més avançats. Els números són irrefutables, per molt que un intenti, a vegades, defensar allò indefensable.

El model espanyol de construcció de grans infraestructures s’ha sustentat sobre dos pilars. El primer ha estat la construcció de mites falsos, com el de que patim un greu dèficit infraestructural. Ens han parlat tantes vegades de dèficit infraestructural que hem donat per fet que vertaderament teníem una manca d’infraestructures i hem estat incapaços de comparar-nos amb altres països per trencar aquest mite. A més a més ens han venut que aquestes infraestructures desenvoluparan el teixit econòmic del territori, crearan llocs de treball i equilibraran el territori. I ja s’ha demostrat que a vegades no han exercit aquest paper i a més a més han estat perjudicials per al territori i les arques públiques. I les entitats que ho han denunciat han estat ignorades i criticades.

L’altre pilar que ha sustentat aquest model de desenvolupament infraestructural ha estat el de “jo més”. Ens hem sentit molt orgullosos quan el ministre de torn cridava als quatre vents que érem el país amb més kilòmetres d’alta velocitat del món després de Xina. Han aconseguit que tot municipi es senti orgullós de tenir una estació d’AVE que no fa servir, un aeroport on no aterren avions o un palau de congressos completament fora de lloc.

En aquest sentit, alguns números prou irrefutables: Espanya és el país europeu amb més kilòmetres d’autovies i autopistes. Més que França, que té una major extensió i una major població. Només Xina i els Estats Units tenen més kilòmetres que Espanya. A Espanya hi ha 48 aeroports públics. Alemanya, amb gairebé el doble de població, en té 24. A més a més del ser segon país del món amb més kilòmetres d’alta velocitat (després de Xina), els pressupostos d’aquest 2012 encara preveuen 2.000 milions per a la construcció de l’AVE a Galicia i tant sols 28 per a millorar les rodalies de Madrid i Barcelona. Rodalies Renfe mou el 80% dels passatgers, mentre que Renfe mitja i llarga distància (AVE) tant sols mou el 20% restant. Alguna cosa estem fent malament no?

La construcció social d’aquest dos pilars ha provocat que perdem una oportunitat d’or per construir infraestructura productiva, una infraestructura lligada a les necessitats reals de cada territori i de la seva gent.

“Infraestructuras de transporte y crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales” destrueix amb números aquests mites, analitza la situació infraestructural a Espanya i fa un balanç econòmic del cost real d’aquesta política de desenvolupament infraestructural. Per acabar reflexiona sobre la necessitat d’un canvi de discurs i per tant d’un canvi en les polítiques infraestructurals.

Infraestructuras de transporte i crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales. Paco Segura. Ed. Libros en Acción. Madrid. 2012

Grècia ens assenyala el camí a seguir

L’anunci fet el passat dilluns pel Ministre De Guindos m’ha sonat a que a Espanya li cau un rescat econòmic de la Unió Europea en breu. La crisi econòmica a poc a poc va avançant, igual que l’atac que rep una persona afectada per una malaltia degenerativa i finalment terminal. Cap dirigent polític ha sabut encertar-la amb el remei. Van començar amb un Pla Zapatero i acabaran amb retallades que ens retornaran al S. XIX.

Cap remei, ni el més Keynesià ni el més neoliberal, servirà per a res. Els mercats, tal com l’ordinador Hal 9000 a 2001 l’Odissea de l’espai, han pres vida pròpia i s’estan carregant, un a un, tots els Estats Europeus. Ja no importa les mesures que prenguem, hem perdut el control de la nau.

Bé, potser no importen les mesures que prenguem si les seguim prenent dins dels paràmetres econòmics dominants. Posats perdre, potser ha arribat l’hora d’experimentar, de ser radical i trencar amb aquest sistema que ha fallat. I el moment de fer-ho és abans de la intervenció econòmica. Si deixem que ens intervingui, ja haurem fet tard.

També tinc clar que aquesta ruptura no la portaran a cap ni el PP ni el PSOE. S’ha de trencar amb els dos partits majoritaris i evitar caure en populismes oportunistes. Crec que Espanya, però també Europa necessita d’un nou lideratge polític que anteposi les idees i el projecte de país als mercats. Ens volen fer veure que la política ha mort, que un Estat el pot governar un tecnòcrata, fins i tot de forma no democràtica (Monti a Itàlia n’és un bon exemple). Jo no hi estic d’acord. Això representa la mort de la democràcia, de les idees i la claudicació a una dictadura tecnòcrata estretament lligada als poders econòmics.

Segueixo amb atenció el que està passant a Grècia i no només des del punt de vista econòmic, sino des del punt de vista polític. Cansats de tantes retallades i de perdre tantíssims drets socials, els grecs han donat l’esquena als dos partits majoritaris. I és interessant, perquè la majoria de Grecs volen seguir dins d’Europa, el que ve a dir que Europa si, però no d’aquesta manera. Serà interessant veure que passa a Grècia després de les properes eleccions dels 17 de juny i veure si Europa és capaç d’esperar i acceptar la decisió democràtica que prenguin els Grecs. Potser els Grecs ens estan assenyalant el camí que seguirem alguns dels països europeus en els següents anys. I no parlo d’economia, parlo de democràcia, de que el poble sobirà decideixi el seu camí.

Bob Dylan. DF, 11 de maig 2012

A principis dels 90 (amb 15 anys) estava completament enganxat als Dire Straits. Em sabia de memòria un munt de cançons que cantava a tota hora i anava a la fira del disc a la recerca de cares B i discs pirates. Tot el que estava relacionat amb els Dire Straits m’atreia. Una tarda qualsevol, remenant els discs dels meus pares, em va caure a les mans un LP que portava per títol Slow train coming. Era un disc de Bob Dylan de l'any 1979. A mi el cantant de Minnesota em sonava, però igual que em podia sonar l’Elvis, en Raimon o el Moustaki, cantants que rondaven per casa. Però aquella tarda, llegint els crèdits del LP d’en Dylan vaig fer una gran descoberta: El guitarrista solista del Slow train coming era el mismíssim Mark Knopfler i el bateria en Pick Withers. Havia descobert una relació entre els Dire Straits i en Dylan i si en Knofpler es dignava a tocar la guitarra per algú altre, aquest havia de ser bo. Així que vaig posar-me el LP Slow train coming i així vaig descobrir a en Bob Dylan. Després d’aquesta trobada en Dylan m’ha acompanyat al llarg d’aquests 20 anys.

Vaig tenir la sort de veure a en Dylan per primera vegada un 24 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Va ser més emocionant el fet de poder escoltar al mite que el concert en si, que no el recordo especialment brillant. Pocs anys més tard, un 22 d’abril de 1999, el vaig torna a veure al Palau d’Esports de BCN. De teloner estava en Calamaro, presentant Alta Suciedad. Van ser dos bons concerts, però el millor de tot va ser descobrir en Calamaro, una altre músic que des d’aleshores m’ha acompanyat arreu. Com podeu veure, el directe d’en Dylan dels anys 90 no era per a tirar coets. Anava en consonància amb la seva producció discogràfica d’aleshores.

Ara bé, l’any 1997, amb la publicació del Time out of mine en Dylan renaix i firma un disc, al meu entendre, molt bo. 4 anys més tard publica Love and theft (2001) i el 2006 el que per mi és el millor disc de Dylan en 25 anys, Modern Times. Together throught life (2009) manté la bona línia, acostant-se al blues, i aconsegueix firmar una primera dècada del segle XXI fantàstica.

Tot i estar de gira constantment (Never ending tour) feia més de 10 anys que no assistia a un concert d’en Dylan. I després d’aquesta segona joventut del cantant de Minnesota, tenia moltes ganes de veure’l, de retrobar-me amb un Dylan amb material nou suficientment bo i consistent com per poder fer un concert sense dependre dels clàssics dels 60. I aquesta nit al PepsiCenter de la Ciutat de Mèxic, en Dylan ha defensat l’estil musical dels seus darrers treballs, més propers als blues que al rock i evidentment que al folk. Les cançons del segle XXI s’han barrejat perfectament amb els clàssics dels 60. Aquesta nit hem fet un repàs brillant als últims 50 anys de la història de la música. Quin gran concert!

Un Dylan en plena forma ha tocat gairebé dues hores acompanyat per una banda de cinc músics molt potents. Dos guitarres, una bateria, un baix – contrabaix i un hammond. Pel seu costat en Dylan s'ha anat alternant als teclats, la guitarra i l’harmònica, amb ovació del públic cada vegada que la feia sonar, recordant aquells inicis més folks. L’escenari auster, com ha de ser: Una cortina negra, bon joc de llums i tot el centre d’atenció sobre els músics, vestits de negre.

Durant les dos hores de concert en Dylan ha anat barrejant clàssics amb peces dels seus darrers treballs, però estranyament no n’ha tocat cap del Together throught life. Ha obert el concert amb Leopard-Skin Pill-Box Hat del disc Blonde on Blonde (1966) i a partir d’aquí ha anat alternant clàssics (Desolation row, tangled up in blue, Highway 61 revisited...) amb peces dels seus últims treballs (spirit on the water, Love sick, Summer days o Thunder on the mountain...). La recta final ha estat impressionat: Ballad of a thin man, Like a Rolling Stone (cantada a crits per un PepsiCenter a rebentar) i All along the watchtower. Rock&Roll elèctric, molt elèctric per acabar un concert emotiu i enèrgic. Després, per acabar, un solitari i irreconeixible bis: Blowin in the wind, que si no fos perquè el canta sovint en l’actual gira, podríem dir que era una missatge de Pau cap a un país que ha registrat més de 40.000 assassinats en els darrers 5 anys.

PD: Per fer créixer el mite, en Dylan no ha dit ni piu durant tot el concert. Tant sols quan ha presentat a la banda s’ha sentit un “gracias amigos”. Què gran!

Set List del concert

Nàpols vs València, Itàlia vs Espanya

La primera setmana de maig he estat a Nàpols i veient la que ens està caient a Espanya i a Itàlia econòmicament parlant, m’agradaria fer algunes reflexions tot comparant Nàpols amb València o Itàlia amb Espanya.

A Nàpols tot allò que és responsabilitat de l’Estat falla. El servei d’escombraries, per exemple, el controla la Màfia i quan volen muntar un pollastre gros omplen els principals carrers de la ciutat de merda. A València de moment els carrers estan mitjanament nets i no se’ns acumula la merda a la porta de casa. Això si, els polítics també han fet negoci amb la merda al més pur estil mafiós.

A Itàlia el 13% del PIB està controlat per la Màfia, és a dir que els impostos que hauria de generar aquest 13% l’Estat ni els olora. I si aquest 13% és per a la mitjana del país, no vull ni imaginar-me quin percentatge és a la Campania. A València en canvi, la màfia estructurada com la coneixem a Itàlia no existeix (o la desconeixem). Tenim polítics corruptes i llaços d’influències entre polítics, banquers, empresaris i jutges, però estic gairebé segur que els milions que mou la corrupció no arriben, ni de lluny, al 13% Italià.

I amb tot això i segons les dades publicades per l’Eurostat el percentatge d’atur a la Campania era del 14% a finals del 2010. A València era del 23,3%. Gairebé 10 punts percentuals més! I quan un es passeja pels voltants de Nàpols (Boscotrecasse, Torre Annunziata, etc) diria que l’atur és del 30 o el 40%. Uns altres número que conviden a la reflexió: A finals del 2011 la taxa d’atur a Espanya era del 21,7%, mentre que a Itàlia era del 8,4% (13 punts per sobre). I si analitzem la taxa d’atur de les regions econòmicament més fortes veiem com a Catalunya era del 17,8%, al País Basc del 10,5% i a la Lombardia (Milà) del 5,6%. La diferència de la taxa d’atur entre la Lombardia i la Campania és inferior a la registrada entre el País Basc i València. Increïble!

Amb aquest números tant aclaparadors un es pregunta: Què passa? Fem tots els països els números igual? Com pot un territori en vies de desenvolupament (Nàpols) estar millor econòmicament que València? Com poden tenir una taxa d’atur inferior? Quin paper té l’economia submergida en cada territori? Com pot estar més desequilibrada la relació País Basc – València que la relació Lombardia – Campania? Què estan fent bé els napolitans i malament els valencians?

Tinc dos hipòtesi per respondre a aquestes preguntes i totes dues s’han de veure des de l’escala nacional: la primera és que simplement és una qüestió de números i que a “als mercats” els bé més de gust fer caure a Espanya que a Itàlia, sense tenir en compte la realitat dels seus territoris. Miren els números macroeconòmics i aquests són clarament millors a Itàlia. Han posat la xinxeta vermella damunt del mapa d’Espanya i ja està. Després vindrà Itàlia.

La segona hipòtesi es que el “cafè para todos” espanyol ha significat la ruïna per a les arques de l’administració de l’estat. Hem dotat d’infraestructures punteres i equipaments a una sèrie de territoris que potser tenien altres necessitats. És políticament incorrecte dir-ho, però potser és així (si voleu podem començar a fer la llista de ciutats que no necessitaven AVEs, aeroports, palaus de congressos...). Haguéssim pogut fer com Itàlia, que ha abandonat el sud (no sé si econòmicament però si política i socialment) aconseguint un Estat desequilibrat, però amb uns números macroeconòmics (tan estatals com regionals) millors que els espanyols. I per tant als ulls dels mercats i d’Europa està millor que Espanya.

Vosaltres mateixos. Quina Europa voleu?

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tgs00010&plugin=1

Adéu Napoli

En els darrers 10 anys crec que he viatjat a Nàpols cinc o sis vegades, és a dir que cada any o cada dos anys m’he passat una setmana per la Campania i s’ha de dir que la ciutat de Nàpols em tenia el cor robat. La decadència que mostra al turista que viatja sense presa, junt amb la seva riquesa històrica, cultural, paisatgística i gastronòmica fan del sud d’Itàlia un bon lloc per passar-hi unes vacances. Un es pot perdre pels carrerons del Nàpols antic, recorre Spaccanapoli i arribar al capvespre a la plaça del Plebiscito a través de la concorreguda i globalitzada Via Toledo. Si el turista surt de Nàpols, pot visitar l’archifotografiada Pompeia, pot pujar al Vesubi o pot tastar un limonchelo ben fred en alguna de les terrasses de Sorrento, tot contemplant el mediterrani i l’illa der Capri.

Ara bé, quan el turista torna cada any a Nàpols deixa de ser turista, se sent una mica napolità perquè s’ha fet seva la ciutat i aleshores comença a ser crític amb certes coses. Les escombraries i l’abandó generalitzat de l’espai públic és el primer que un comença a criticar. Una cosa és l’aspecte decadent de la ciutat i l’altre es tenir els carrers plens de merda o el soterranis del “centro Dirizionale” (centre de negocis de la ciutat per on passen unes quantes línies d’autobús urbà) talment com la pel•lícula Mad Max.

Una cosa es que el transport públic sigui caòtic degut al trànsit (que ja de per si és inacceptable), però un altre es que el propi conductor, quan li demanes on pots comprar un bitllet senzill de bus, et digui que pugis sense pagar (al tuo rischio em va dir).

Una cosa es que el taxi sigui car i que per anar de Napoli Centrale als jardins de Capodimonte et cobrin 18 euros, però una altra cosa és que a cap taxista de Nàpols li doni la puta gana d’engegar el taxímetre, que el tenen allà estalviant bateria. Això si, el taxista és xerraire, simpàtic, t’explica mil coses per cadascun dels carrers per on passes i al final, casi que et sap greu no deixar-li propina.

Una cosa es que unes obres del metro a la plaça Garibaldi siguin llargues i l’altre que portin 10 anys i ningú vegi la llum al final del túnel.

I la llista podria seguir i seguir.... però a mode de resum crec que a Nàpols li passa el que sempre dic que passa als països en vies de desenvolupament: els falla l’esfera pública. Tot allò que és responsabilitat de l’Estat (via pública, transport públic, etc) falla. I jo parlo d’aquestes coses perquè son les que un turista pot arribar a percebre, però puc imaginar-me que la sanitat i l’educació tampoc deuen ser per tirar coets.

I totes aquestes coses, que un turista no arriba a percebre perquè viatja amb bona voluntat i amb ganes de passar-s’ho bé, si que es veuen i arriben a cansar quan cada any un es passa una setmana sencera a Nàpols.

Potser ha arribat el moment de refredar la meva relació amb Nàpols, separar-nos per un temps i que cadascú faci el seu camí. Potser d’aquesta manera, si la vida ens torna a fer coincidir algun dia (que segur que si), retrobarem l’amor d’aquests darrers anys. Adéu Napoli i sort en el camí.

PD: La fotografia està feta a l'illa de Procida, un petit tresor

La matrícula escolar: Línia en valencià o centre educatiu?

Després de 5 anys i mig vivint en aparent normalitat lingüística a València, ha arribat el moment de tastar en pell pròpia l’esquizofrènia que pateix aquest país amb el tema de la llengua. Aquest mes de maig volem inscriure a la Neus a l’escola pública i ens trobem amb el dilema d’haver de decidir entre centre educatiu o educació en català o castellà.

Tenim molt clar que volem matricular a la Neus a l’escola pública i ens agrada el Col•legi Lopez Rosat. És una escola petita, de barri, amb un equip de mestres actiu, amb ganes de fer coses i proper. Ara bé, l’escola té una línia en català i una altra en castellà. Aquí comencen els maldecaps. Tenim clar que la matricularem en primera opció al Lopez Rosat en valencià, però què fem en segona opció? En castellà al Lopez Rosat o en català en un altre centre que no ens agrada tant? Què prioritzar, el centre o la llengua?

Un país bilingüe que visqués amb normalitat la seva riquesa cultural no tindria aquests mals de caps. Un inscriuria el seu fill al centre que li correspongués i si s’apliqués la llibertat de càtedra, possiblement rebria les classes en català (encara que potser algun professor ho fes en castellà, i no passaria res). És el que passava a Catalunya quan jo estudiava. Jo no m’apuntava a cap línia i recordo algunes classes en castellà i moltes d’altres en català. I a la universitat igual.

La solució plantejada a València (línies), a més de no integrar a la totalitat dels estudiants en la llengua del país, té altres problemes derivats de la divisió de l’alumnat en línies. La primera és que els professors, per a poder donar classes a les línies en valencià, han d’acreditar que saben parlar-ho. I no sé què passa, però em consta que més d’un s’ha trobat portant el fill a la línia en valencià i el professor parlar castellà.

I un segon problema (al meu entendre més greu) és que molts pares apunten als seus fills a la línia en valencià, no perquè tinguin interès en que el seu fill conegui i aprengui l’idioma, sinó perquè els grups son més petits (i per tant pensen que l’educació és més personalitzada) i sobretot, perquè hi ha menys immigrants (aquests s’apunten majoritàriament a castellà). És a dir que es converteix en una via per a la segregació social a la vegada que es redueixen les places dels que tenen interès real en que el seu fill sigui educat en valencià.

Igual que diuen que no és bo separar als alumnes entre bons i dolents, crec que tampoc és bo separar als alumnes per línies idiomàtiques. Ara bé, aleshores com defensem o potenciem l’ús de la llengua? Com aconseguir un aprenentatge bilingüe amb garanties tot potenciant la llengua minoritària? Com implantar-ho amb èxit al País Valencià?

Opcions polítiques per estalviar en medicaments

Jo no n’entenc molt d’economia ni tampoc de com funciona el món farmacèutic, però he estat atent al que han comentat els mitjans de comunicació aquests darrers dies pel que fa a la proposta del govern de fer pagar els medicaments i no hi estic d’acord. Segons el govern, la sanitat pública és molt cara i cal estalviar. Jo no sé si és cara o no, però si que tinc claríssim que aquesta ha de seguir sent pública, gratuïta i de qualitat.

A partir d’aquesta premissa, crec que hi ha fórmules millors per estalviar i sobretot fer que aquest estalvi que vol el govern no recaigui en la societat, sinó en les farmacèutiques. Per simplificar: el govern vol que si avui en dia una caixeta de 40 pastilles ens costa 5 euros, en paguem 5,5 o 6. Volen que paguem més per la mateixa caixa de medicaments. El que crec que s’hauria de potenciar és el consumir tant sols el que necessitem per al nostre tractament. Si el metge em recepta 1 pastilla cada 8 hores durant una setmana, perquè em veig obligat a comprar una caixa de 40 pastilles? Avui en dia estic comprant 19 pastilles que caducaran a l'armari i que pagarem entre el govern i jo. I les farmacèutiques contentes perquè seguiran venent 40 pastilles.

Així doncs, crec que s’hauria de potenciar el consum just de medicaments. D’aquesta manera potenciaríem la cultura del consum responsable (consumir el que necessitem) alhora que traslladaríem el pes de l’estalvi a les farmacèutiques, no a la societat. El govern parla d’estalvi i estalviar com vol el govern implica que la gent gasti més en medicaments (el govern estalvia, la societat gasta més i les farmacèutiques es queden igual). El que crec que s’hauria de fer es que el govern gasti menys, que la societat gasti menys i que les farmacèutiques produeixin tant sols el que necessita la societat.

Així doncs la pregunta és clara: Sobre qui volem fer recaure el pes d’estalviar en sanitat? Jo ho tindria clar. El govern crec que també ho té clar i vol que la societat pagui per a que les farmacèutiques segueixin produint i cobrant més del que necessitem. Com sempre i com ja comença a ser habitual en aquesta llarga crisi econòmica, el govern escull la decisió fàcil, la de perjudicar a la societat per acontentar a les grans empreses.

La cacera del rei

Alguna cosa està passant dins de la família dels Borbons quan en poc menys de tres mesos aconsegueixo escriure tres o quatre posts demanat la III República.

Que el senyor Marichalar permeti al seu fill Froilán jugar amb una escopeta per tal de que el nen es rebenti el peu i seguir així fent gran la llegenda Borbònica de fets “tràgics” relacionats amb l’armament (recordeu que el Joan Carles va matar al seu germà gran disparant-li un tret al cap), no és res més que anecdòtic. En el fons em sap greu pel nen, perquè és ell qui perdrà un tros de peu per tenir un pare irresponsable.

Però el tema de la cacera d’elefants del rei és un tema que no ho pot defensar ni el més borbònic de tots. El país està patint una crisi galopant, amb més de 5 milions d’aturats, amb una economia sota el punt de mira de la UE i dels mercats, a punt de ser intervinguda... i el senyor rei se’n va a caçar elefants a Botswana (quina gran propaganda pel país. Algú era capaç de situar Botswana en un mapa?).

Primer que res hi ha un tema d’immoralitat ambiental. Els elefants són una espècie en perill d’extinció. Hi ha una gran pressió internacional per a que els països africans que tenen elefants endureixin la llei per protegir aquesta espècie. Tanzania o Kenia, per exemple, han vist en la protecció de la biodiversitat animal una important font de recursos, impulsada a través del turisme. Ara bé, mentre hi hagi gent disposada a pagar 45.000 euros per caçar una bèstia d’aquestes característiques, sempre hi haurà països que tindran una legislació laxa que permeti aquestes atrocitats. I no és de rebut que en Joan Carles sigui un d’aquests personatges indesitjables que s’aprofita de la legislació d’aquests països per realitzar activitats completament il•legals a la resta del món. Es com si s’enganxés al monarca fumant marihuana a Amsterdam. Si, és legal i té el dret individual de fer-ho, però ell té unes responsabilitats associades al càrrec que l’obliguen a comportar-se d’una manera més adequada.

Si l’acte en si ja és immoral des del punt de vista ambiental, la situació econòmica i social d’Espanya el converteix en repobrable. Em dona igual si el govern estava al corrent o no del viatge del rei. Un personatge d’aquestes característiques deuria actuar en consonància amb el que està passant al país i si li agrada anar de cacera, que se’n vagi a per conills, perdius o senglars. L’acte en si demostra una deixadesa i una irresponsabilitat política total. Sembla com si el rei penses “per als dies que em queden...jo a gaudir”. I amb aquesta actitud, aquest personatge no pot seguir sent rei d’Espanya.

Ara bé, com la llei no contempla la figura de l’abdicació (igual que no contempla les activitats i responsabilitats de l’hereu), el rei seguirà en actiu, fent de les seves, fins que finalment li plantem un pi a la panxa.

Crec que fets com aquests haurien de servir per a que els partits polítics, tots a una, li demanessin explicacions al rei. I ja seria hora de que alguna vegada, al monarca, li toqués donar la cara.