Un matí a l'Agència Tributària

La meva declaració de renta, fins a data d’avui, la feia a través del servei d’esborrany. Era fàcil. Trucava per telèfon, demanava l’esborrany, m’arribava a casa, el llegia i el confirmava. Com només tinc la nòmina i els ingressos generats pel compte corrent i d’estalvi, la cosa és fàcil. No s’ha de fer enginyeria financera. Son faves comptades.

Doncs no, sembla que no és tant fàcil. Aquest any quan em va arribar l’esborrany, vaig modificar-lo al·legant que durant el 2009 havia nascut la meva filla i per tant calia tenir-ho present en la declaració de renta. Em van dir que cap problema, ho van modificar, em van dir el resultat de la declaració (em tocava cobrar), vaig acceptar i confirmar el nou esborrany i al cap de pocs dies m’arribava la carta confirmant el resultat de la meva declaració. I jo feliç.

Però passaven els mesos i l’Agència Tributària no em feia l’ingrés. Jo pensava: S’hauran oblidat de mi? Doncs no. La setmana passada vaig rebre un certificat de correus de l’Agència Tributària. Ràpidament vaig a recollir-lo i sorpresa: Era un requeriment. Hem demanaven que demostrés la comunitat autònoma de residència i les ajudes autonòmiques rebudes per la paternitat.

Vaig començar a fer càbales. Ja l’he cagat en algun lloc. Ara hem clavaran una multa i em convertiré en un delinqüent evasor d’impostos! Vaig pensar que l’error devia ser que la Neus va néixer el 21 de desembre del 2009 i les ajudes ens les van ingressar el gener 2010 i per tant no entraven en la declaració del 2009 sinó en la del 2010. Doncs no, tot era més patètic!

Dilluns a primera hora em plantava davant de la finestreta del funcionari de l’Agència Tributària, carregat de papers, per si de cas. Li entrego el requeriment i em demana que demostri on visc. Li mostro el full d’empadronament a València, se’l llegeix a poc a poc i em pregunta:

- ¿Tu vives en Valencia des del año 2007?

- Si – li responc-

- Y entonces ¿porque en la declaración consta que tu residencia fiscal és Catalunya?

Com? Li dic que quan vaig fer la primera declaració a València, l’any 2007, ja em van demanar la referència cadastral de casa i que per tant, des d’aleshores declaro que visc a València. El funcionari respon: “Pues aquí pone claramente que Catalunya. Hay que leer atentamente el borrador” (aquí li dono la raó).

Total, que resulta que no se sap ben bé per que, l’Agència Tributària m’ha ubicat de nou a Catalunya i com al principat el pare rep unes ajudes de 150 euros per fill que a València no es reben (les polítiques socials valencianes són manifestament millorables), doncs ja tenim el cacau muntat.

Finalment el funcionari em va refer la declaració i em va dir que la nova declaració la rebria a casa mitjançant una carta. Li vaig preguntar pel resultat i em va dir, secament: Te llegará a casa.

Passi-ho bé i bon dia!

Maneres de dignificar la feina d'agricultor

La vida de l’agricultor tradicional està passant, ja fa anys, per situacions realment lamentables. El preu que les grans empreses d’intermediaris paguen pels productes produïts en molts casos és el mateix que el que es pagava fa 25 anys. I fins i tot van més enllà. S’ofereixen a collir-te el camp sense dir-te a quin preu et pagaran el quilo. Ho acceptes o la fruita se’t podreix a l’arbre. Estan lligats de peus i mans! Amb aquesta situació, no és estrany que la majoria de petits propietaris optin per abandonar el camp i tant sols els grans propietaris, amb extensions immenses de camps, segueixin produint. El petit agricultor ja no pot viure del camp i tant sols el manté per amor a la terra i per guanyar-se, si té sort, un petit sobresou.

Ara bé, hi ha gent jove, amb ganes, que vol rebel·lar-se, que vol dignificar la feina d’agricultor i lluitar per uns preus dignes que permetin tirar endavant projectes de vida en petites extensions de camp. Fa alguns anys, l’agricultura ecològica va suposar un pas endavant i una porta per a petits productors. S’han format cooperatives ecològiques i cooperatives de consum responsable que permeten crear una xarxa local de consumidors i productors, tot activant l’economia local i permetent noves formes de negoci i vida, entre elles el d’agricultor.

Però hi ha altres formes a mig camí. Aconseguir el segell de producte ecològic és difícil i a vegades, productes treballats de forma tradicional (sense pesticides) no aconsegueixen el segell degut al tipus d’aigua de la parcel·la o de la tipologia de producció del camp veí. En aquest cas, el petit productor no pot entrar en el cercle de cooperatives ecològiques i es veu obligat a malvendre el producte o a perdre’l. Quina solució hi ha: la venda directa. De l’arbre a la taula.

La venda directa permet consumir un producte de temporada, collit quan toca, treballat amb cura i de proximitat. Les maneres per fer-ho són variades. Des de la típica imatge del sac de taronges damunt d’una cadira a la vora de la carretera a vendes directes per Internet. Aquí el ventall de possibilitats depèn de la imaginació de cada productor. Una bona manera de fer-ho és organitzar trobades el cap de setmana per a que el mateix consumidor culli el producte directament de l’arbre o de la terra. Això permet que el “urbanita” estableixi cert contacte amb el camp i fa de l’acte de compra una activitat de cap de setmana, alhora que es redueixen els costos de l’agricultor al no haver de pagar la collita de la fruita, el que provoca que el preu que el consumidor paga sigui molt més beneficiós per al productor.

Camperols, imaginació al poder!

Us adjunto alguns links interessants:

Cooperativa Aigua Clara à http://www.aiguaclara.org/

Associació de consumidors La llavoreta à http://www.lallavoreta.com/

Compra directa de clementines à

http://costumaridurba.blogspot.com/2010/10/compra-clementines-cull-les-tu-mateix.html

Revista opcions à http://cric.pangea.org/index.htm

Fahrenheit 451

Els qui vau gaudir de la lectura de Fahrenheit 451, ara podeu recordar la novel·la de Ray Bradbury a través de la novel·la gràfica homònima que ha adaptat Tim Hamilton.

L’adaptació que ha fet Hamilton de la novel·la és encertada, els dibuixos estan aconseguits (bons jocs de colors freds càlids segons l’escena) i en línies generals es manté perfectament l’angoixa que sents quan estas llegint el que li passa a en Montag.

Pels que desconegueu la novel·la, dir-vos que Fahrenheit 451 forma, junt amb “Un món feliç” de Huxley i “1984” de Orwell, la trilogia clàssica sobre un futur dominat per un estat que tot ho controla, que dona oci a la gent i així aquesta resta anestesiada. Un estat que elimina el pensament crític.

La història de Fahrenheit 451 gira al voltant d’un bomber. En aquesta novel·la els bombers es dediquen a cremar les cases d’aquella gent que guarda i llegeix llibres. Els llibres estan prohibits, fan pensar i pensar només pot provocar problemes, així que s’han de cremar. Però un vespre en Montag es troba amb una noia enigmàtica que li fa una sèrie de preguntes estranyes. A partir d’aquí ell mateix es pregunta certes coses que l’incomoden. Els bombers sempre han cremat llibres? Que tindran els llibres per a que estiguin prohibits? La resposta a aquestes preguntes porta al nostre protagonista a una vertiginosa fugida endavant.

Fahrenheit 451 (de Ray Bradbury). Tim Hamilton. 451 Editores. 2010

La Vaga General i el paper dels sindicats al S.XXI

Aquests dies previs a la Vaga General he pogut copsar, entre els companys de feina, un ferotge rebuig als sindicats. Vist des de l’empresa privada, els sindicats tenen la guerra perduda.

Quan el país funcionava, principalment, gràcies a les grans factories i al treball del funcionariat, els sindicats eren ben visibles i feien una feina d’interlocució important. Però els anys han anat passant i l’estructura productiva del país ha canviat. El sector secundari ha perdut pes i els serveis s’han convertit en la primera font de treball dels espanyols. I en les empreses de serveis, les relacions treballador empresari es fan cara a cara, sense interlocutors sindicals, per a bé i per a mal.

D’aquesta manera, cada vegada és menys la població a la qual els sindicats ajuden o assessoren i per tant, cada vegada hi ha més població que no entén les seves funcions.

A tot això s’ha de sumar la cultura imperant, aquella que potencia, per damunt de tot, l’èxit individual per damunt del col·lectiu. Hem construït una cultura individualista que no entén que un grup de persones lluitin i defensin els interessos dels treballadors. Si jo tinc èxit individual, ningú m’ha d’ajudar i aconseguiré un sou millor negociant individualment amb el meu cap. Aquesta és la clau del rebuig sindical en les empreses privades.

Ara bé, crec que si els sindicats es renovessin i s’interessessin per la situació dels treballadors de les empreses privades (serveis en general), per tal de poder arribar a un percentatge de treballadors més gran, ens podrien ajudar en temes que van més enllà del sou. Horaris laborals, jornades partides, conciliació laboral.... son temes que van deslligats del sou i que crec que a l’empresa privada s’han de millorar. En aquest sentit Espanya està a la cua del món, molt lluny del que passa a França o Alemanya per exemple.

I per acabar, sols dir que el dret a la vaga és un dret constitucional que tenim tots. He sentit a dir “Jo sóc lliure per anar a treballar i per tant, no entenc que el transport públic no funcioni”. Doncs bé, jo responc: “Els treballadors del transport públic també són lliures de decidir si volen anar a treballar o no i si volen fer Vaga, és un dret constitucional que tenen i per tant cal respectar-lo”.

El somni d'Àfrica

Atret per la literatura de viatges o per un interès purament geogràfic, o pot ser per ambdues coses combinades, les històries dels descobridors del cor d’Àfrica durant la segona meitat del segle XIX em fascinen. Els relats d’Speke, Burton, Stanley o Livingstone em transporten a una època on encara existien espais en blanc dins dels mapes continentals, tal i com deia Conrad. I a mitjans del XIX, el cor d’Àfrica era un gran espai en blanc, un caramel dolç per a les principals potencies europees. I entre elles, la que va creure més en fer realitat els mites cartografiats per Ptolomeu, va ser Anglaterra.

La Royal Geographical Society finançava grans expedicions al cor d’Àfrica amb un objectiu purament científic, encara que ningú amagava que obrir rutes cap al cor d’Àfrica significava ser el primer en obrir les portes al comerç. Amb aquest objectiu, Anglaterra es va llençar a descobrir per als occidentals un cor d’Àfrica ple de mites. Els llacs Victoria i les fonts del Nil eren els objectius més perseguits. Burton i Speke van liderar les primeres expedicions i poc després van protagonitzar una de les discussions més sonades del S XIX. Del primer diuen que escrivia molt bé i que tenia una retòrica perfecta. Del segon, que era un vertader explorador, que sempre volia veure que hi havia darrera del turó que tenia al davant. Dibuixava molt bé, però escrivia malament i no tenia bons dots d’oratòria. El 1859 Speke va descobrir les Fonts del Nil i tres anys més tard, quan va arribar al Caire, va enviar un curt telegrama a la Real Geographical Society “Nile source was traced”.

Burton havia perdut la cursa. La glòria i la història serien per a Speke. O no. Burton va posar en dubte la descoberta de Speke i va utilitzar la seva oratòria per a crear dubtes dins de la Real Greaographical society. Es va posar data per a celebrar un debat on Speke i Burton defensarien les seves teories. Speke va patir un accident de caça a Anglaterra i no va poder defensar la seva descoberta. Moria sense gaudir el gust de la victòria, sense els honors que es mereixia el descobridor de les Fonts del Nil. 16 anys més tard, Stanley circumnavegava el llac Victoria i confirmava la descoberta d’Speke.

Durant aquesta època (finals del S XIX) Stanley i Livinsgstone van seguir els passos de Speke i Burton, anant més enllà, descobrint nous llacs, les muntanyes de la Lluna, obrint noves rutes comercials... Stanley, un periodista d’origen galés nacionalitzat americà, va caure per primera vegada a l’Àfrica per casualitat. No hi havia noticies de Livinsgtones des de feia dos anys i li van encomanar la tasca de trobar-lo. Després de la ja cèlebre “Doctor Livingstone suposo”, l’Stanley va quedar enganxat d’Àfrica i aquell primer viatge en van seguir uns quants més.

Així acabaven els mites d’Àfrica i s’omplia de noms l’espai buit del plànol africà. Després vingueren èpoques més fosques, on l’esperit científic va desaparèixer per complet i va donar pas a un interès comercial ferotge. El comerç d’esclaus primer i després la colonització dels territoris africans, amb dos guerres mundials pel mig, ens ha deixat l’Àfrica que coneixem.

Tinc ganes de conèixer Àfrica i rebuscar entre els paisatges allò que em recordi a les grans exploracions de Speke i Stanley. Alhora sóc conscient de que Àfrica ja no és això. Mike Davis en el seu llibre Planeta de ciutats misèria ens ho deixa ben clar. El mite, el somni d’Àfrica, ja no existeix més enllà de la literatura. Potser aquest és el paper de la literatura, mantenir mites i somnis.

El sueño de Àfrica, Javier Reverte, 1998. Alianza Editorial

Diario del descubrimiento de las Fuentes del Nilo. John Hanning Speke.2003. Relecturas Viajes. Espasa Calpe

28N

Un cop coneguda la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, podem començar a fer càbales sobre el que creiem que pot passar després del 28 de novembre. I sincerament crec que no passarà res espectacular. Les coses estan prou clares. Si ERC i CiU sumen, Mas serà el nou president de Catalunya. Apartat en Carod Rovira de la primera línia política i ideològica d’ERC, en Puigcercós aposta per tornar a fer president a un líder de dretes. La sentència del TC contra l’Estatut li permet explicar a l’electorat d’ERC (que es declarà d’esquerres per formar el primer Tripartit) que cal apostar fort per l’independentisme i no entrar a debatre sobre si som de dretes o d’esquerres. Ara bé, jo em pregunto: És un bon company de viatge CiU, que declara obertament que no vol la independència de Catalunya? De nou, el discurs d’ERC colisionarà amb l’ideari polític del partit amb el qual, si poden, formaran govern.

El que està per veure es si CiU i ERC (que segons les enquestes patirà una devallada important) sumaran els suficients diputats per formar govern. Si no sumen, la cosa pot començar a ser divertida. Entraran aleshores en escena Reagrupament i Solidaritat, els dos partits independentistes que s’estrenen en les eleccions catalanes, liderats per Carretero (antic Conseller d’ERC) i Joan Laporta. Jo crec que no hi ha massa electoral suficient per a donar entrada al parlament a un partit nacionalista (CiU) i tres independentistes (ERC, Reagrupament i Solidaritat). Algú es quedarà fora o els dos grans perdran bastant. Amb aquest escenari, el paper de Reagrupament i Solidaritat pot ser clau si ERC i CiU no sumen. I seria divertit, perque passaríem d’un tripartit a un altre. Tan queixar-se en Mas del tripartit d’en Montilla i potser ell haurà de fer un Tripartit amb en Carretero o en Laporta. I acceptarà Puigcercós un tripartit amb en Carretero? Potser si, perquè ja no està en Carod.

Pel que fa al PSC, en Montilla serà President si treu majoria absoluta o suma amb ICV, ambdues coses poc probables. Ell diu que necessita 67 diputats per governar sol, el que escenifica la soledat del PSC i les poques probabilitats de formar govern.

Ciutadans desapareixerà del mapa tant si es presenta UPD com si no ho fa i el PP es mantindrà o caurà encara més i per tant seguirà sent un partit residual a Catalunya. Com a anècdota divertida, avui he llegit que Unió Valenciana, el partit blavero del desaparegut Lizondo, es presentarà a les eleccions catalanes per defensar els drets dels valencians. Tremendu!!

Així doncs, no cal tant rebombori per aquestes eleccions. Les coses estan prou clares i tant sols cal esperar a veure si CiU i ERC sumen. Si no sumen, les setmanes posteriors als 28N encara poden ser una mica interessants.

I el que segueix sent patètic són les declaracions dels polítics en campanya. Segueixo pensant que el nivell polític és, en general, baix i que ens prenen o es pensen que som idiotes. Potser dedico algun post a “declaracions en campanya”. Això si que pot ser divertit!

La pitjor sanitat pública del país

La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha publicat aquesta setmana el seu informe anual sobre l’estat de la sanitat pública a les diferents comunitats autònomes d’Espanya. I el País Valencià, per cinquè any consecutiu, té el discutible honor de ser la comunitat autònoma amb la pitjor sanitat pública.

L’informe recopila cada any una sèrie de variables relacionades amb la sanitat, les puntua i crea una llista on ordena de millor a pitjor les diferents CCAA. Algunes de les variables que l’estudi té en compte són: despesa sanitària per càpita, llits per càpita, nº d’equips per 1.000 habitants, treballadors sanitaris per cada 1.000 habitants, despesa farmacèutica, augment de la despesa farmacèutica, percentatge de despesa en genèrics, valoració ciutadana, llistes d’espera i privatització dels serveis sanitaris, entre d’altres.

Després de puntuar totes aquestes variables, el País Valencià treu una nota de 26 punts, quant la màxima és de 78. Navarra, amb la millor sanitat pública segons l’estudi, obté un 56 (Catalunya un 42, situant-se en la posició 12 de 17 CCAA).

I no és un fet puntual que el País Valencià estigui a la cua en matèria de sanitat pública. És un fet crònic. Aquest informe es publica anualment des de l’any 2004 i en totes les edicions, excepte la del 2006, el país estava a la cua.

Així doncs, en les darreres legislatures, el govern no ha fet res per millorar la sanitat pública. Segueix amb el model de privatització d’hospitals (La Ribera, Manises...) i construint un mega hospital (La Nova Fe) que no sé sap quan es posarà en funcionament perquè no hi ha diners per a equipar-lo ni infrastructures per a desplaçar al personal.

El país Valencià està a la cua en sanitat pública i també liderem el rànquing de fracàs escolar. Es veu que tot allò que va lligat a donar un servei públic a la societat per part de l’administració, no importa al govern del President Camps i Consellers Cervera i Font de Mora. Això és política i estratègia ideològica, tinguem-ho clar. No és deixadesa. I ja comencem a recollir els fruits!

Podeu llegir l’informe a la web de La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública

http://www.nodo50.org/fadsp/

Tot recordant Estellés

El 4 de setembre del 1924 naixia a Burjassot Vicent Andrés Estellés. Aquest dissabte, nombrosos municipis del País Valencià li retran un homenatge en el que hagués estat el seu 86 aniversari.

Com les institucions del país sembla que obliden a tots els intel·lectuals que escriuen i escrivien en català, és la societat civil la que s’ha organitzat per a festejar i homenatjar a Estellés. Alginet, Burjassot, Benimodo, Manuel, Benicarló, Vinaròs, Elx, Guardamar, Benimaclet, Otos, Benaguasil, l’Alcudia, Montserrat, Vilamarxant i Alboraia celebraran un dinar o sopar popular mentre es reciten poemes de l’autor.

Crec que és una bona manera d’homenatjar a Estellés, amb un acte popular que apropa la poesia a la població, ja que recitals de poesia al carrer se’n fan ben pocs. I tot ben acompanyat amb menjars i begudes de la terra. Què més podem demanar-li a un final d’estiu?

La policia local admet que tolera la doble fila

El passat mes de juny vaig entrar per registre a l’Ajuntament de València, una queixa – reclamació – reflexió a partir d’uns cartells que la policia Local havia penjat pels carrers del barri de Patraix, on es podia llegir que quedava prohibit l’estacionament en doble fila el dissabte dia 20 de juny. L’escrit que vaig entrar per registre preguntava, principalment, si la resta de dies de l’any l’estacionament en doble fila estava permès (tot i que l’ordenança de circulació ho prohibeix). A partir d’aquesta pregunta i coneixent la resposta que hem donaria la policia, els demanava una mica de coherència en la gestió de la mobilitat i una redacció més afortunada de les notes que enganxaven pels carrers. Aquest mes d’agost m’ha arribat la contestació escrita de la Policia Local, on es poden llegir les següents afirmacions: “La redacción de los avisos no es la más afortunada” o “los medios mecánicos (grúas) son reducidos”. Està clar, i ningú posarà en dubte, que la capacitat de redacció d’un policia local no és excepcional, però està clar també que el missatge que volien transmetre era que el dissabte en qüestió no es podia estacionar en doble fila. I posen aquest cartell perquè la resta de l’any fan la vista grossa, i la població ho sap. El que tampoc és de rebut es el dir que no poden eliminar la doble fila perquè no tenen suficients grues. I per últim és espectacular la frase on diuen que com és materialment impossible fer complir la normativa, les situacions fàctiques que s’observen poden portar a entendre que està permès l’estacionament en doble fila. Us adjunto la resposta de la policia per a que valoreu vosaltres mateixos. Jo ho tinc clar. No hi ha cap estratègia de gestió de la mobilitat i per tant, campi qui pugui, i quan s’ha d’eliminar la doble fila per algun motiu lúdic – festiu, posen uns cartellets i problema resolt. Lamentable!

Venezia. Dieci anni dopo

Tant de temps esperant les vacances i quan te’n adones, ja s’han passat! El setembre de l’any 2.000 vaig marxar cap a Venezia per fer un Erasmus. Ja han passat 10 anys i pel camí han passat moltes coses interessants. Per celebrar l’efemèride, ens hem reunit de nou a la ciutat dels canals una colla d’Ex-erasmus. Alguns ens hem retrobat amb la ciutat amb més panxa i fills però mantenint les ganes de descobrir una ciutat que té dos cares, la turística i la de la població que intenta sobreviure i fer vida en una ciutat museu. Venezia viu en una dualitat fràgil. Viu, inevitablement, del turisme. Milers de turistes arriben diàriament a Santa Lucia o a Piazzale Roma per recórrer els principals carrers de la ciutat direcció a Sant Marc o a Rialto. El turista mitjà sol visitar Venezia en un o dos dies, fent la volta per la piazza Sant Marc, visita al palau Ducal, Rialto i volta en gòndola. Poca cosa més. No surt dels itineraris marcats que indiquen els cartells grocs penjats sota els “sottoportegos”. Pel que fa al Venezià, és un personatge illenc, tancat i poc afable a la primera. Cal temps i algun spritz o vi per poder comunicar-se amb franquesa. Estan cansats de tant turista, però a la vegada viuen d’ells. Els costa trobar l’equilibri i per tant, la forma per sobreviure enmig d’aquesta dualitat es tancar-se en si mateixos i parlar un italià peculiar, el Venexià. És el seu món, la llacuna. De Venezia podríem estar escrivint pàgines i pàgines, potser per això, hi ha milers de llibres que parlen de la ciutat més diferent del món. Jo crec que cadascú ha de trobar la seva Venezia, lluny de la visió que et pot donar dos dies de visita turística. Venezia s’ha de viure, s’ha de caminar, s’ha d’escoltar, s’ha de beure i menjar, s’ha d’olorar... així a poc a poc, descobrirem una altra Venezia més enllà de Sant Marc, una Venezia amagada, quotidiana, on personatges de barri intenten fer vida normal. Hi ha una altra Venezia que no és la del glamour, que no va en iots luxosos, ni pren cafès al Florian. És la Venezia dels joves que no poden comprar-se una casa a la seva ciutat perquè és impossible i han de marxar a terraferma, és la Venezia dels drogaaddictes joves que es punxen en algun carreró petit, fosc i amagat, és la Venezia dels avis que no poden creuar els ponts i viuen presoners de la seva ciutat, és la Venezia de l’atur on més enllà del turisme no hi ha feina. En fi, una ciutat fantàstica i fascinant, diferent, silenciosa, enigmàtica.... ha estat preciós poder tornar a viure 15 dies a la llacuna! Hi tornarem segur!

Per qui vulgui visitar i conèixer Venezia una mica més enllà d’allò típicament turístic, recomano dos llibres guia que estan traduïts al castellà: Venezia es un pez, de Tiziano Scarpa. Ed. Minúscula, 2007 La Venecia secreta de Corto Maltés. de Guido Fuga i Lele Vianello. Norma Editorial 2010

Ciutat de lladres

A continuació us recomano una lectura per aquest estiu, un llibre escrit amb enginy, gràcia i crec que bastant ben documentat. El llibre en qüestió es titula Ciutat de lladres i ha estat escrit per David Benioff. L’escenari del llibre és la ciutat de Leningrad durant el setge nazi de la Segona Guerra Mundial. Dos homes són detinguts, un per desertar de l’exèrcit i un altre per robar a un soldat alemany mort. En aquests casos, la pena és la mort, però aquest dos personatges se’ls encomana una missió. Si se’n surten salvaran la vida, sinó moriran. Tenen quatre dies per a complir l’objectiu. La filla d’un general rus es casa el divendres i vol un pastís de noces. Per a fer el pastís falten ous i a la ciutat de Leningrad, durant l’hivern i sota un setge ferotge alemany, el menjar és escàs. La gent és mor de gana i el racionament consisteix en una espècie de pa dur. Trobar una dotzena d’ous sembla una missió impossible. Però es el camí per a salvar la vida. Ciutat de lladres. Editat per Columna edicions (2008) Ciudad de ladrones. Editat per Seix Barral (2009)

El Bono Bus Plus: El ciutadà paga la manca d'estratègia de mobilitat

La ciutat de València es caracteritza per no tenir una estratègia de mobilitat clara. Construeix quilòmetres de viari (rondes) igual que de metro o tramvia, simplement amb l’objectiu d’ampliar oferta però sense un objectiu clar de modificar el repartiment modal actual a la ciutat.

Aquesta manca d’estratègia de mobilitat ha provocat que la EMT de València perdi 10 milions de viatgers en 2 anys. Per molt que els tècnics de la EMT s’escarrassin en donar un bon servei a la ciutat, si no existeix una estratègia municipal per restringir l’accés del cotxe a la ciutat, per gestionar l’estacionament correctament i per apostar decididament pel transport públic (preferència semafòrica, plataformes reservades…), el repartiment modal no variarà i a poc a poc, la quota de mercat de la EMT, disminuirà.
I si aquesta quota de mercat disminueix, l’augment del dèficit d’explotació el pagarà l’Ajuntament. Aquest any més de 60 milions d’euros. Qui sap quants seran l’any vinent.
La solució per tapar una mica aquest forat ha estat la creació del Bono BusPlus, un abonament de transport que permet fer ús dels autobusos de la EMT durant 1 hora. Un abonament perfecte per a una ciutat on la taxa de transbordament és alta, no per a València, on no transborda gairebé ningú entre autobusos de la EMT.
En definitiva, que els usuaris pagaran la incapacitat política per gestionar la mobilitat. Si aquest increment de preu li sumem la posada en marxa del sistema de bicicleta pública Valenbisi, compte amb la possible davallada d’usuaris d’EMT aquest 2010.

Llarga vida als Plans d'Actuació Integrada (PAI)

Quan s’aprova un PAI (Pla d’Actuació Integrada), la llei establia un període de tres anys per començar a executar-los. Si no es complia el tràmit, el sòl en qüestió es desclassificava. Doncs bé, això funcionava així fins la setmana passada, però ara, el Consell, i veient que començaven a “caducar” un munt de PAI, ha decidit aprovar una llei de mesures urgents per agilitzar el desenvolupament d'activitats productives i generar ocupació, que diu que “els PAI que no s’han executat en el període establert, queden automàticament prorrogats, sempre hi quan els ajuntaments no diguin el contrari”.

Es a dir, que el Partit Popular del País Valencià segueix pensant que el que ens traurà de la crisi és el mateix sistema productiu que ens ha portat on estem: El totxo!. D’això se’n diu innovar, ser imaginatiu i tenir un programa polític ben fundamentat i adaptat als temps actuals.

La llei té l’afegitó de “sempre i quan els ajuntaments no diguin el contrari”. Així doncs, ens queda l’esperança municipal, però com tampoc hem aprofitat la crisi per canviar el model de finançament municipal, els ajuntaments no mouran un dit per desclassificar un PAI que ells mateixos han aprovat.

De nou, una altra oportunitat perduda. Caldrà veure, però, si hi ha algun ajuntament que ens sorprèn. La foto que us adjunto és d’un dels PAIS que, amb la nova llei, salvarà el cap si l’Ajuntament no diu el contrari (Cullera).

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/el-consell-sentossudix-a-fomentar-lurbanisme-malgrat-lesgotament-del-model/

L'altre mundial

Ja s’ha acabat el mundial de futbol i ja podem començar a reflexionar sobre algunes de les coses que han passat aquestes darreres setmanes a Sudàfrica.

La vessant esportiva la deixaré de banda, doncs és l’únic tema que han abordat tots els mitjans de comunicació generalistes i crec que ja estem saturats d’informació. Sols diré que el nivell dels professionals de la informació m’ha semblat molt baix. Els locutors de les retransmissions semblaven holigans en lloc de periodistes. Un tema a millorar!

El que m’interessa del mundial és com aquest, suposadament, ha posat a l’Àfrica en el mapa mundial. O com a mínim això és el que la FIFA ha volgut vendre al món. Jo crec que un Mundial no és res més que una festa de la FIFA on només participen els occidentals. Pel que he pogut llegir, el 95% dels sudafricans no han pogut accedir als estadis degut a l’elevat preu de les entrades. La major part de l’Àfrica ha viscut el mundial al carrer, seguint els partits per les retransmissions radiofòniques (tampoc la tele es accessible a tots). Mentrestant, els estadis s’omplien d’estrelles, de famosos, de polítics, de reialesa i d’occidentals que s’han gastat més de 3.000 euros per gaudir d’unes vacances futbolístiques. El poble africà, per seguretat (de qui?), no ha pogut ni apropar-se als estadis.

Així doncs, què ha aportat aquest mundial a Sudàfrica, on l’esport nacional és el beisbol? Doncs el de sempre, empenta per a construir quatre estadis, hotels plens tres setmanes i poca cosa més.

No ha aportat riquesa a llarg termini, no ha acabat amb la pobresa i ha augmentat la segregació social durant tres setmanes.

Així doncs, no cal que ens segueixin enganyant amb el manar dels grans esdeveniments esportius. La FIFA hauria de ser més honesta i dir clarament que el mundial l’organitza el millor postor i que no té cap objectiu més enllà de l’esportiu i el de passar tres setmanes de festa en qualsevol racó de món.

La via política no serveix

Ja tenim sentència del Constitucional sobre l’Estatut i tothom content i enfadat a parts iguals. M’explico. A tres mesos vista de les eleccions catalanes, aquesta sentència que invalida certs articles de l’Estatut, no és res més que combustible del bo per a la campanya electoral.

Amb aquest escenari de crispació, Convergència tornarà a ocupar la Generalitat, possiblement amb l’ajuda d’ERC, però el rerafons polític seguirà sent el mateix. El discurs serà més o menys crític i dur amb Madrid, però no hi haurà radicalitat en les accions. Mig any després de les eleccions catalanes, possiblement en Rajoy necessiti de l’ajuda Convergent per a ser president d’Espanya. Aquí hi pot haver una bona subhasta a favor de Catalunya i un canvi de discurs. Però de nou, poc més. I a aquestes alçades, ningú se’n recordarà de l’Estatut i de la sentència del Constitucional. Regnarà un “deixar fe” i així anirem tirant. Cap partit polític es sortirà de la línia marcada per la legalitat imposada. Ens manifestarem, signarem declaracions i manifestos però seguirem igual que avui. Els partits polítics no són la solució perquè s’ha demostrat que la via política no és la solució.

El que m’interessa, i molt, de tot plegat, és com s’ha demostrat d’inviable la via política per a que un poble decideixi el seu camí. El Parlament de Catalunya aprova per majoria l’Estatut de Catalunya, també l’aprova el Parlament espanyol i el text el signa el Rei. Finalment, els catalans aproven en referèndum el text estatutari (cosa que no han fet altres autonomies amb les modificacions dels seus Estatuts). I de cop i volta, per culpa de quatre jutges i una institució del tot desprestigiada, tot aquest procés se’n va a camp pistraus.

La meva pregunta és: Com pot decidir el seu futur una societat, si s’ha demostrat que el camí polític no serveix? Per què un text és il·legal si l’aproven prèviament dos parlaments? Per què té més força el Constitucional que un Parlament escollit democràticament?

Crec que la solució passa per la mobilització de la societat civil, independent de qualsevol partit polític. Aquest moviment, molt fort i estructurat a Catalunya, pot ser la única via per a pressionar als partits polítics i que aquests es vegin obligats a realitzar moviments més radicals. Arribats a aquest punt, la política ha d’innovar, mutar i no hi ha canvi radical sense ruptura.

La doble fila i la gestió policial de la mobilitat

L'estacionament en doble fila a la ciutat de València està socialment acceptat i fins i tot ben vist. La societat pensa que si no hi ha lloc per estacionar i en doble fila el puc deixar sense molestar, quin mal faig? Deixo el fre de mà sense posar i si algú ha de moure el meu cotxe, doncs que el mogui uns metres i punt. D'això em podríem dir autogestió de la mobilitat urbana!

El problema es que darrera de la doble fila, gairebé sempre surt malparat el vianant o el transport públic. I aixó té un cost social elevadíssim (pèrdua d'espai per al vianant degut al sobredimensionament dels carrers, baixa velocitat comercial del transport públic, etc), que de moment l'Ajuntament ignora.

El que passa és que hi ha una ordenança de circulació que en el seu article 53 punt 15, deixa molt clar que l'estacionament en doble fila està prohibit.

Es trobem, doncs, amb una ordenança que prohibeix la doble fila i amb un Ajuntament que, de tant en tant i sense un criteri molt clar que mostri una voluntat de gestió de la mobilitat i no pas un afan recaptador, posa alguna multa als vehicles estacionats en doble fila. Fins aquí, l'actuació municipal és qüestionable i criticable, però comprensible dins dels paràmetres polítics del Partit Popular (el tráfico no se toca!).

Ara bé, el que ja no té ni cap ni peus és l'actuació de la policia local posant cartells com els que ens hem trobat aquest darrer cap de setmana. El cartell deia: "Estacionamiento prohibido en doble fila el próxima dia 20 de junio de 2010 de 18 a 20 horas".

Què vol dir això, que la resta de l'any és legal estacionar en doble fila? Però si l'ordenança de circulació municipal deixa ben clar que la doble fila està prohibida sempre! No coneix la policia l'ordenança? Hi ha algún pacte no escrit on es digui que es permet la doble fila, encara que s'incompleixi la llei? Quina cara li quedarà al veí que ha vist el cartell de la policia i que la setmana anterior l'havien multat per estacionar en doble fila? (90 euros + grúa). Servirà la fotografia del cartell per recorrer les multes en doble fila de la resta de dies de l'any?

Sigui com sigui, és inadmissible que la policia pengi cartells que vagin en contra de l'ordenança de circulació. Si la policia no compleix la llei, l'hem de complir els ciutadans? Així es gestiona la mobilitat a València?Lamentable!

Ivan Illich

L’editorial 3i4 amb la col·laboració del Institut del Territori està editant una sèrie de llibres, sota la col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, molt interessants. Si fa uns mesos us ressenyava el llibre “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche, ara m’he llegit, i us recomano, Textos escollits d’Ivan Illich.

L’Ivan Illich va ser un filòsof, teòleg i ambientalista nascut a Viena l’any 1926. Després de realitzar els seus estudis a Europa i viure entre EEUU i Amèrica Llatina, el 1966 s’instal·la a Cuernavaca, Mèxic, on crea el Centro Intercultural de Documentació (CIDOC) i comença a escriure sobre qüestions socials i interculturals. En aquesta època comença a criticar la supremacia cultural occidental i la burocràcia. A partir d’aquí, la seva tasca es centra en escriure sobre el medi ambient, el consum, la energia, el sòl, la sanitat... en una època (anys 70 – 80) on el desenvolupament industrial i el model econòmic eren inqüestionables.

Per això, quaranta anys més tard, paga la pena recuperar la figura i els textos d’Illich, doncs molts el consideren com el pare del decreixement, del ambientalisme... un avançat als seus temps i per tant, en plena actualitat al segle XXI. Illich morí a Bremen l’any 2002.

Els textos escollits d’Illich que en Jordi Pigem ens presenta en aquest llibre, són un recull de les principals temàtiques tractades per l’autor al llarg de la seva vida. Parla de la sanitat i de com gastem més en curar-nos que en portar una vida sana, de com hem perdut el costum d’habitar i la nostra relació amb el sòl, del paper de l’aigua, de l’armament nuclear....

Són petits textos, senzills, que conviden a pensar i a reflexionar sobre la societat de consum i sobre la nostra relació individual amb el món i la terra.

Alguns dels llibres més importants d'Illich són: Celebració de la consciència, La societat descolaritzada, Eines per a la convivialitat, Energia i equitat, Medical nemesis, Gènere o H2o i les aigües de l'oblit.

Ivan Illich. Textos escollits. A cura de Jordi Pigem. Edicions 3i4. 2009. València

Col·lecció Gaia de 3i4 à http://www.tresiquatre.com/cataleg_cer_result.php?col=GA

Model d'estat i crisi econòmica

En època de retallades pressupostaries, sempre surten il·luminats amb idees brillants per ajudar al país a sortir de la crisi.

Si alguna cosa tenim en comú tots els habitants d’Espanya és que no ens posarem mai d’acord en definir quin model d’estat volem i encara diria més, hi ha un desconeixement alarmant (i potser intencionat) del funcionament de l’estat de les autonomies. Potser interessa no definir el model actual per no acabar d’enfadar a uns i altres. Vivim en la incertesa i així sobrevivim!

Doncs enmig d’aquesta indefinició del model d’estat, hi ha qui tira cap a un model jacobí i aprofita la crisi per demanar d’eliminar les autonomies i estalviar així un munt de milions d’euros en funcionariat (quina imaginació!). I posats a eliminar, també he sentit a dir que hauríem d’acabar amb totes les televisions públiques. Som-hi tots, que les tisores ja tallen!

Doncs bé, l’altre dia al diari va sortir publicat (us adjunto la imatge) el número de funcionaris per càpita de cada una de les comunitats autònomes i el mateix càlcul per als països de la UE.

Primera conclusió. El model d’estat francès, el jacobí per excel·lència, té més funcionaris per càpita que el model autonòmic espanyol o el federal alemany. Així que senyors nacionalistes espanyols, busquin una altra manera d’estalviar.

Segona conclusió. Dins de l’estat de les autonomies, l’indret on més funcionaris per càpita hi ha és a Ceuta i Melilla. Catalunya, Euskadi i el País Valencià són les tres autonomies amb menys funcionaris per càpita.

Així doncs, proposo que amb els números a les mans, enlloc de tendir cap a un model d’estat jacobí per tal de retallar funcionariat, retornem a Marroc Ceuta i Melilla. Millorarem les relacions amb un soci preferent de la UE alhora que ens estalviarem una fotracada de milions.

Si només pensem en estalviar, potser la solució no és la via centralista, sinó la de deixar anar les amarres.

La recepta del FMI per a Europa

Jo d’economia no en sé o en sé poc, però m’agradaria saber-ne per entendre que està passant al món.

Per exemple, m’agradaria saber quin benefici té per a l’economia real (la de la gent de carrer, la de les petites i mitjanes empreses, la del dia a dia) que l’Estat redueixi la despesa pública amb l’objectiu de reduir el dèficit. No acabo de veure el benefici i en canvi veig molt clar la pèrdua de llocs de treball que això comportarà.

La setmana passada, al diari Público, en Vicenç Navarro (catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona i catedràtic de ciències polítiques i socials de la universitat Pompeu fabra) em va aclarir alguns dubtes. I com m’imaginava, darrera de tot està el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, que tenen per objectiu salvar el cul dels bancs a costa nostra.

És conegut per tots que les receptes aplicades pel FMI a Amèrica Llatina, Àsia o Àfrica han estat un fracàs social absolut (suposo que pels bancs ha estat un èxit), però no podíem arribar a imaginar-nos que aquestes mateixes “medicines” ens les receptarien a nosaltres. La bibliografia al respecte és abundant i ens molts foros fa temps que es posa en dubte el paper del FMI. (Com a lectura jo recomano El malestar en la globalización, del Nobel de economia i ex-vicepresident del BM J.E.Stiglitz)

Bé, tot sigui per salvar els bancs, que quan guanyen, guanyen molt i quan perden, som nosaltres els qui hem de pagar. Un xollo de negoci!

Podeu llegir l’article del Vicenç Navarro a http://www.vnavarro.org/ (¿Que mercados finacieros?, del 20 de maig) i aprofitar per conèixer una web prou interessant per saber com funciona el món.

Automòbil ecològic?

Aquesta setmana s’ha celebrat a Madrid el “Salón Internacional del vehículo ecológico y la movilidad sostenible”. Jo, amb esperit crític i amb ganes de descobrir coses interessants, vaig encaminar-me cap allà.

Com a coses positives de la fira, cal destacar que el vehicle híbrid és ja una realitat i que durant el 2011, gairebé totes les marques estaran comercialitzant models híbrids, fins i tot turismes de gran cilindrada (impressionant l’A8). Pel que fa al vehicle elèctric pur, la cosa va lenta, però a poc a poc avança.

I ja està, poca cosa més ha aportat un saló del automòbil que en lloc d’anomenar-se del vehicle ecològic i la mobilitat sostenible deuria anomenar-se del vehicle elèctric. Parlar de vehicle ecològic és un oximoró i posar-li el subtítol de mobilitat sostenible és grotesc. Les grans marques automobilístiques no pretenen res més que allargar el model de mobilitat basat en el vehicle privat. Per molt que un vehicle sigui híbrid o elèctric, no deixa de ser un cotxe i per tant, desplaçar-se en un d’aquests vehicles no és mobilitat sostenible.

Així que el saló no ha estat res més que un saló del automòbil on les marques de sempre han presentat els models híbrids i elèctrics que comercialitzaran en breu. I si, hi havia en un racó del saló dos empreses que instal·laven punts de recàrrega elèctrica i una que explicava la proposta de carsharing elèctric a la ciutat de Sagunt. I prou. Poques i amagades.

Jo buscava quelcom més. No sé, alguna cosa més que donés sentit al nom del saló, que no ha estat ni ecològic ni sostenible.